maisseblog

Més il·lusions amb més canvis d’etapa

[Tema: Desafinado
Any: 1959
Bossanova dels Autors: Antonio Carlos Jobim y Newton Mendoça]

Tindre dos fills fa que, cada cert període de temps, en el meu cas 3 anys, torne a reviure situacions i canvis d’etapa pareguts o similars, perquè mai són iguals. I ara, en acabar la seua etapa de primària, ha arribat el canvi d’etapa per a Josep, el meu fill petit.

Quan ell va nàixer, va ser el primer company i amic del seu germà major i ens va fer feliços amb el seu somriure des del primer dia. Un somriure que mai perd i que sempre l’acompanya. Ell és tota alegria i il·lusió. Estar amb ell és com carregar-te de piles per a una bona estona.

I em trobe de nou, com a mare, tres anys després, preparant-li la maleta per al viatge de fi de curs i explicant-li com ha d’actuar: on es troba la roba, en cada compartiment; què ha de fer amb ella, en cada situació; recomanant-li què posar-se, dependent del moment i l’activitat que toque. Tantes i tantes coses que vull dir-li perquè no se me quede res per aconsellar-li en eixe primer viatge que fa soles, sense ningú de la família.

De segur que a l’entrar al bus content i amb els seus amics, ja haurà oblidat gran part de les coses que li he dit, encara que jo confie en què alguna important encara recorde i la tinga en compte. Ell se n’ha anat desvanit i molt il·lusionat de poder passar tres dies amb els seus companys fora de casa. Jo també tinc molta il·lusió i gana que gaudisca. I és que encara tinc l’espineta de quan jo no vaig tindre l’oportunitat d’anar al meu viatge de fi de curs, i així, de pas, me la lleve. Permetent que els meus fills puguen anar i divertir-se. Assaborir eixa primera llibertat d’estar a soles i fer les coses per u mateix. Prenent decisions i sentint-se responsable de prent-les, durant estos tres dies.

Tres dies en els que trobarem un buit a casa, ja que ell l’ompli molt. Les seues cançons i xiulits són continus, cada dia. Les meues llàgrimes al veure’l anar-se’n no les he pogut ocultar encara que no eren de pena, sinó d’emoció. D’emoció per veure’l tan gran, tan major, al meu xiquet petit. Un fill petit sempre serà petit, encara que quasi em passe a mi en altura. Per a mi és el meu petit, però me n’adone de com es fa de gran. Així i tot, encara no ha perdut la seua essència, eixa il·lusió i inocència que el caracteritza i que espere que conserve per sempre. Eixa felicitat i energia que l’inunda i ens inunda a cada moment.

Amb ell al costat, mai pots perdre el somriure i és tot dolçor. Les seues abraçades, els aiaiai, quan no sabia parlar, que des de ben petit ens ha oferit, em servien este matí de consol per aguantar estos tres dies confiada que estarà bé i ho gaudirà i no ho oblidarà mai.

Realment era ell qui ens animava per dir-nos que no ens preocupàrem, que estaria bé i tot aniria bé.

Este fet tan simple i, a la vegada, tan important, en la seua vida, em fa reflexionar i adonar-me que sóc molt feliç observant com es fan de grans els meus xiquets. I és que cada etapa és una nova il·lusió que cal gaudir com toca. De fet, no em sap malament que es facen grans, perquè han de créixer, madurar i trobar el seu lloc i el seu camí en este món. A poc a poc, amb calma, al seu ritme i, sobretot, amb la nostra companyia.

Advertisements
This entry was published on 18 de Juny de 2016 at 7:58 PM. It’s filed under "bons moments", "la música i els sentits", "la vida és bella", fotos, música, music, Sentiments, sentits, somni, sueño, Valors, vida and tagged , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: