maisseblog

Discurs Carta de Poblament Benidorm 2016

títolProgramaCartaPobla

 

ACTE COMMEMORATIU DEL 691 ANIVERSARI DE LA CARTA DE POBLAMENT DE BENIDORM

Discurs de la mantenidora: Maria José Lozano  Pérez

7 de maig de 2016

 

Autoritats, festers, familiars, amics, benidormeres i benidormers. Bona nit a tots!

En primer lloc, vull agrair la confiança que ha dipositat en mi la comissió organitzadora d’este acte per triar-me com a mantenidora. Em sent molt privilegiada i és tot un honor tindre esta oportunitat. Moltes gràcies!

En segon lloc, no sé si ara serà el moment de presentar-me, ja que, a banda de tot el que s’ha dit, alguns o molts de vosaltres vos preguntareu: Qui és esta xica? De qui és filla? És del poble? Doncs jo crec que sí que sóc del poble. O tal volta sóc mig forastera? Segons per a qui. De tota manera, vull aprofitar este moment per destacar este fet tan característic de la gent del poble, que considera forasters a qui no ho són realment. Encara que és només un fet anecdòtic, és també característic.

De fet, si pensàrem així, ningú seria del poble. Des dels inicis, i com hem pogut reviure esta nit amb esta magnífica representació, a Benidorm ha arribat gent, pobladors i repobladors, des de la primera Carta de Poblament fins als nostres dies, i continua venint. Alguns per a quedar-se i altres per a tastar-ho, i, de nou, tornar. I s’ha de dir que tots, sempre, han estat benvinguts.

Reconec que no és fàcil explicar com és Benidorm i com són les seues gents, però jo, esta nit, vaig a intentar-ho. En esta tasca, m’han ajudat persones que he tingut la sort de conéixer i m’han fet veure com és Benidorm, sobretot, des de fora. Poder-ho contrastar amb el que pensen des de fora, ens pot fer veure les coses d’una forma més objectiva i més real.

I així ho he notat quan he tractat amb companys, amics o gent amb qui he coincidit en alguna ocasió i que no eren d’ací. Alguns d’ells, han reconegut que, quan eren adolescents, els cridava molt l’atenció els jóvens de Benidorm pel seu esperit de treball i pel seu sacrifici. En definitiva, els admiraven per no tindre peresa de posar-se a treballar.
Puc dir, amb la boca gran, que la gent de Benidorm s’ha caracteritzat sempre per ser molt treballadora i emprenedora. Segurament, els jóvens dels pobles veïns, podien veure com els seus amics de Benidorm, sobretot en èpoques de bon temps i a l’estiu, sempre estaven ocupats, mentrestant alguns d’ells venien a Benidorm a divertir-se. I és de veres que, a Benidorm, s’ha aprofitat el bon temps per fer un espentó al turisme i al sector serveis en el que es basa principalment la nostra economia.

Hem de reconéixer que tenim molta sort perquè geogràficament estem vora la mar i rodejats de muntanyes, i això fa que tinguem un clima suau i unes temperatures força agradables durant tot l’any. De fet, el turisme de finals del segle XIX es va iniciar perquè Benidorm era prescrit pels metges pels beneficis de les seues aigües marines, ja que fer banys de mar es recomanava per sanar malalties, que moltes, en aquella època, no tenien massa cura. I així, es va passar de veure la mar com una amenaça per la invasió de pirates a transformar-se en estos valors tan positius.

I això, que ens ha vingut per natura, i que és una vertadera sort per a nosaltres que vivim ací, ha estat aprofitat per les benidormeres i els benidormers com a forma de guanyar-se la vida. Eixa és una de les coses que jo, des de jove, he pogut heretar. És curiós, però també vaig tindre l’oportunitat de treballar durant uns quants estius al ram de l’hosteleria.

Ai, l’hosteleria… Ni sóc hotelera ni treballe en eixe ram, però podria parlar de tantes i tantes coses sobre el ram i sobre allò que duc dins i heretat…

Però deixaré de somiar i, continuant amb el que parlava abans, diré que la primera impressió per als qui no coneixen el poble, la ciutat i les seues gents, és pensar que ací només viuen estrangers. Sempre hem de viure amb la mateixa cançó, que ens la repeteixen quan, fora d’ací, qualsevol de nosaltres, comentem d’on som. I si ho pensem bé, fins i tot és lògic, ja que Benidorm és símbol de vacances i de festa. I conseqüentment, d’este aspecte es deriven dues característiques més amb les que podríem definir Benidorm i les seues gents.

La primera, que Benidorm és una ciutat multicultural. Ací, a Benidorm, res d’allò que veges pel carrer, pot estranyar-te. Ningú s’escandalitza veient el que veu. Com que treballe principalment amb els jóvens de Benidorm, he tingut la sort de conéixer unes quantes generacions, i he pogut adonar-me’n de com són. A una classe podem trobar-nos, fins i tot, quinze nacionalitats diferents. Però això, per a ells, no és cap problema. Tots conviuen dins de classe, inclús els veig conviure als barracons de l’institut. És difícil però no impossible. En eixe espai i en eixos moments, mentrestant estudien, tots formen part d’una comunitat, comparteixen espais i moments i és un goig poder contemplar-ho i poder-ho gaudir.

I també d’eixe aspecte deriva la segona característica que voldria destacar de Benidorm, que és l’hospitalitat. Benidorm és un poble amb gents hospitalàries que mai et farà fora. Tothom cap, a Benidorm. I això és una sort perquè qui ve, mai no se n’aniria. I la prova és que molta gent torna de nou per a quedar-se o, almenys, per temporades. A més a més, la majoria d’ells el consideren com un lloc una mica seu també, encara que no siguen o no es troben ací.

Totes estes característiques de les gents de Benidorm no es donarien si no tinguérem la població que tenim i si no hagueren treballat des de fa moltes dècades com ho han fet els nostres avantpassats, els nostres pares, avis i besavis. Els d’ací i els forasters, esforçant-se i treballant en el poble i per al poble.

Els benidormers i les benidormeres, a banda d’hospitalaris, han sabut ser sempre servicials, paraula que prové del verb servir. I és que a Benidorm el verb servir té molt de sentit. Benidorm es pot definir com una ciutat de serveis. Segurament, molts d’aquells benidormers i benidormeres servien a cases dels seus senyors des dels anys 30 del segle
XX i, molts d’ells, ho feien a canvi de viure a una casa i poder tindre on viure amb millors condicions d’habitatge. Podeu imaginar quanta gent treballava servint algú? Molts d’aquells que no emigraven. Per exemple, i sense anar molt lluny, els meus iaios servien en una casa. Eren molt humils i també vivien a la casa que servien. Quan algú servia, abans significava que tenia un amo a qui servir.

Ara és una mica diferent, perquè al Benidorm de hui, les gents de Benidorm també serveixen, però no a un amo, sinó al turisme que ve, que és el nostre sustent. Però també hi ha serveis que no només són de cara al turista sinó per als mateixos benidormers o benidormeres. Jo estic ben orgullosa de continuar servint igual que ho feien els meus iaios, i de treballar amb i per als jóvens de Benidorm. La docència es pot veure com un projecte conjunt de gent que prepara i ajuda els jóvens amb el seu futur. Amb educació, tots tindrem un futur millor, perquè podrem entendre, aprendre, comunicar, raonar, opinar i parlar obertament. L’educació i la cultura és poder. I ho dic a un món on no cal molta cultura ni molta educació per a moltes coses o pareix que no calga. Però això no és cert. A l’hora de la veritat, sí que cal.

És per això que hui, des d’ací, m’agradaria fer un homenatge a tots aquells que han treballat o servit a Benidorm. Perquè gràcies a ells, Benidorm hui és el que és. A tots aquells que, des de l’anonimat, han donat la seua vida i el seu treball pel nostre poble. A tots aquells que no han rebut mai cap homenatge: ni plaques, ni medalles, ni noms de carrers, ni portades als diaris. A tots aquells que, en el ram dels serveis principalment, han servit a Benidorm durant tota la seua vida o bona part d’ella.

servirPH.jpg

I per continuar fent este particular homenatge, m’agradaria fer un recorregut al llarg del Benidorm d’abans i el d’ara, principalment des del punt de vista de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Del Benidorm que tinc la sort d’estar investigant i estudiant.

Ara vos convide a què m’acompanyeu imaginant el passat de Benidorm. Vull remuntar-me al 1325 quan el notari Joan Cerdà va escriure la Carta de Poblament al dictat de l’almirall i senyor territorial Bernat de Sarrià, amb una ploma d’ocell amb tinta negra i en un pergamí amb lletra gòtica aragonesa o, anomenada també, catalana. I de sobte tornem ací, al Benidorm d’ara, 691 anys després, escrivint textos amb un teclat, de vegades virtual, amb un dispositiu que ens cap en una mà. De fet, l’ús de la ploma, el llapis, els bolígrafs i el paper, està desapareixent, ràpidament, de la nostra escriptura diària. I és normal, perquè actualment, en l’any 2016, al segle XXI, amb un toc de clic podem tindre de tot al nostre abast, com poden ser imatges, llibres, pel·lícules i tot tipus de documentació, mitjançant la xarxa de xarxes que és Internet.

Però tornem al 1325 i seguim imaginant si per traslladar la documentació, el notari Joan Cerdà, haguera d’haver vingut des de València fins a Benidorm. Ho hauria fet a cavall i hauria tardat no menys d’un dia sencer. Per eixa raó, abans hi havia documents, informacions i notícies que tardaven en ser conegudes i passava molt de temps, segons en la part del Regne en la qual es visquera i si la informació finalment arribava, perquè també podia perdre’s pel camí. En comparació, als nostres dies, un document pot ser enviat allà on calga i, en qüestió de segons, es troba a l’altra part del món arribant a molts destinataris a la vegada. Conseqüentment, ara estem assabentats de tot el que passa al món, instantàniament.

Però encara que podem imaginar què passava al 1325, ara vull recordar i avançar cap a les primeries dels anys 60, quan Benidorm començava a créixer, per la gran arribada del turisme i, pel seu reclam, molta gent venia a treballar ací.

I podem imaginar com, a finals dels anys 50, principis dels 60, moltes famílies veien canviar la seua forma de vida gràcies al turisme que començava a créixer i fer gran, a poc a poc, el poble. En particular, vull imaginar-me una d’eixes famílies, una família qualsevol del Benidorm dels anys 60, que podia viure al carrer Santa Faç, a una casa molt modesta i amb poques comoditats. Imaginem que, de sobte, un bon dia, la sort els va vindre de cara i van haver de prendre una decisió important que canviaria les seues vides. Els membres d’aquella família haurien de deixar el seu treball, se suposava que, per un millor.

familiaPH.jpg

Podem continuar imaginant que l’oferta plantejada era treballar en un hotel durant l’estiu i també cuidar-lo durant l’hivern. Amb l’oferta tindrien un sou i també un lloc on viure, amb moltes més comoditats que la seua casa on vivien fins ara. Tindrien bany, també llavadora i, fins i tot, telèfon! Vos imagineu què pensaria aquella humil família i com farien servir un telèfon que mai abans havien tingut a les seues mans? Per a imaginar-ho hem de pensar que, en aquella època, només hi havia un terminal de telèfon en alguna casa important i en alguns establiments. De fet, per parlar per telèfon, i a diferència d’ara, normalment havien d’anar a la central a posar una conferència o concertar-la, que tal volta podria retardar-se unes hores més tard, en el millor dels casos, o uns dies més enrere, en el pitjor.

Res a veure amb l’actualitat i comparat amb el número de telèfons que hi ha a qualsevol casa al 2016. En les nostres famílies actuals, només li falta disposar de telèfon mòbil a la nostra mascota. En fi, no es pot ni comparar.

De fet, la filla d’esta família, RosaMari Pérez, fins ara només havia utilitzat els mitjans de comunicació escrita mitjançant correu amb cartes o amb targetes postals, les quals li permetien cartejar-se amb persones d’altres llocs. I mentrestant, també somiava que viatjava. Encara que probablement aquella nit de la proposta no dormiren en tota la nit pensant què farien amb el seu futur. No podien imaginar allò que els esperava i tot allò que prompte els ocorreria amb este canvi de treball i de vida! No vull ni imaginar les cares que posarien si hagueren sabut que els seus besnéts, quasi seixanta anys després, podrien enviar un missatge instantani des d’un aparell més xicotet que les seues mans o establir una videoconferència directa amb una maquineta. I tot, veient-se les cares i escoltant el so de les veus entre punts tant llunyans com d’ací a Nova York, en qüestió de segons.

Imaginem una mica més i pensem que van decidir que acceptaven la proposta i aquell moment tan important només seria el començament d’una nova vida. Anirien a viure a un dels primers hotels que van canviar l’aspecte de la platja de Ponent, l’Hotelito que deien.

recepcioPH.jpg

I els seus treballs també canviarien, perquè passarien: el pare, Pepe, a dur el bar; la mare, Rosa, a comprar el menjar que després guisaria el cuiner als turistes i a cosir uniformes per a les treballadores; el fill, Alfonso, treballaria de grum, coloquialment botones, ajudant amb les maletes, i la filla, RosaMari, seria l’encarregada de la recepció, atenent als clients. Com si d’una pel·lícula dels anys 60 es tractara des del nostre punt de vista actual, però per a ells una realitat, la seua vida va canviar radicalment. Com de la nit al dia. De posar-se en amo i servir-li, es trobaven ara servint el seu poble i el turisme que arribava. Suecs, holandesos, anglesos, alemanys, francesos… i de tots els països que venien a banyar-se en la nostra mar i en les nostres platges.

De fet, RosaMari, RoseMary com l’anomenaven els turistes, tan jove com era que no arribava als vint anys, va haver d’aprendre ràpidament com demanar conferències i passar cridades als clients des de fora, i tot allò que li reclamaven a cada moment amb aquella centraleta Ericsson que tenien a l’Hotelito. Ella recorda perfectament que podria ser que trobara una demora d’unes quantes hores per poder establir la comunicació. Tampoc era un problema. La vida no era tan ràpida com ho és ara. O almenys no tenien tanta pressa al no estar acostumats al nostre ritme actual.

rosemaryPH.jpg

Això ho coneixien ben bé també les germanes Ferrández-Valdés, que des de Benejúzar van vindre a viure al centre familiar de Telefònica de Benidorm l’any 1959. Carmen, la germana major, era una experta en el treball i així ho van aprendre Paquita, Susi i Fini, les seues germanes, que treballaven amb ella i també Paquito, el seu germà, ja que tots van vindre amb ella a Benidorm.

Elles em contaven que les conferències es dividien en fraccions de 3 minuts. Hi havia tant pocs números de telèfons, que normalment se’ls sabien de memòria. Per a elles era fàcil recordar que el 91 era el de la Farmàcia Lanuza, el 58 el de l’Hotel Brisa, el 25 el de l’Hotelet, primer anomenat Miramar i després Montemar, o l’11 d’Ultramarinos Orozco, o més conegudes com Les xiques del vi. I així s’aprenien la guia telefònica del moment, quasi de memòria. En l’actualitat, si perdérem el mòbil, quasi que perdríem tota la nostra memòria.

La vida d’abans no era com la d’ara i elles vivien i treballaven a la mateixa casa de Telefònica, a l’edifici de l’Ajuntament, al cantó de la Boca del Calvari. Igual que l’altra família, que va traslladar la seua vida a l’hotel.

En definitiva, mai deixaven de treballar, durant tot el dia i part de la nit. Així i tot, eren feliços. Coneixien i tractaven amb gent de món cada dia i feien un treball que els agradava i els satisfeia. Mai s’avorrien. De fet i sense saber-ho, estaven treballant amb la tecnologia punta de l’època i això, si ho pensem bé, era força important per a l’evolució d’aquella tecnologia i també de les actuals.

Tan important, que es reflectia este fet, fins i tot, a la societat. I així va ser com els dos primers anys del Festival de Benidorm, les cançons guanyadores tractaven temes actuals i les noves tecnologies de l’època, com eren: Un telegrama, interpretat per Monna Bell i Juanito Segarra el 1959 i Comunicando, interpretat per Arturo Millán el 1960. Tot allò que estava de moda.

telegramaComunicandoFestivalPH2.jpg

Telegrames i comunicacions telefòniques, tecnologies que apareixien, algunes evolucionaven i altres desapareixien. Si comparem aquelles tecnologies amb les actuals, bé podríem comparar un telegrama amb un missatge de whatsapp. La similitud entre ells és la urgència, amb la diferència que el telegrama es pagava per paraules i, per eixa raó, eren tan limitades i el missatge tan curt i directe. També es podria comparar un telegrama amb els missatges de Twitter, els quals tenen una limitació de 140 caràcters.

I tal volta no siguem conscients, però els jóvens de l’època també havien d’estudiar, i no poc, al Benidorm dels anys 60. I també els més majors, si volien estar capacitats per al lloc de treball. RosaMari, de ben jove, ja entenia i parlava més de quatre idiomes, fins i tot, suec. Però també son pare, Pepe, amb diccionari a la mà, s’aclaria amb els turistes i parlava uns quants idiomes sense cap problema. I és que tot ho feia la pràctica. No era gens difícil, només calia tindre il· lusió i gana de fer-ho bé.

Eixe era el Benidorm dels anys 60. I, mentrestant ens endinsem en la seua màgia, crec que és important recordar estos detalls perquè sapiguem d’on venim i per on hem passat. Perquè els tinguem ben presents sempre que parlem de Benidorm i recordem el seu passat, encara que siga un passat prou recent.

Ara voldria continuar viatjant i imaginar com el creixement de Benidorm obligava a canviar la vida de les famílies i algunes decidien obrir nous establiments per donar servei als turistes, que cada any anaven creixent en quantitat. I també moltes d’elles havien d’adaptar els seus estudis i treballs al que ara es necessitava. Podem imaginar quines màquines utilitzarien estos establiments i ens vindran a la ment les primeres calculadores mecàniques que ajudaven a realitzar diferents tipus de càlculs.

Les primeres calculadores eren mecàniques encara que, més tard, es convertirien en electròniques. Les hispano-olivetti eren les més usades i n’havia de tota classe de models: restisuma, electrosuma, divisuma, entre d’altres. La majoria dels models disposaven d’una maneta, o manivela, per a realitzar els càlculs i totalitzar.

Moltes famílies venien dels pobles de la comarca a obrir també establiments. Com és el cas de José Mira i Consuelo Mas, que des de Callosa d’en Sarrià van vindre a muntar un supermercat enfront de la platja de Ponent a finals dels anys 60. Un supermercat que venia tot tipus de productes, desde menjar i beguda, passant per drogueria i, fins i tot, perfumeria. Abastia de necessitats, sobretot els turistes, i tenia una única caixa on poder pagar. Allí, a la caixa, es trobava Pepita Gregori, que encara recorda les cues que es formaven al llarg de tot el dia. Fins i tot a l’hivern, perquè l’hotel que tenien a prop no tancava durant tot l’any. I és que abans es treballava molt i, igual que altres famílies, vivien i dormien dalt de la tenda i estaven tot el dia sense quasi temps per a dinar, venent al supermercat. Fins i tot, sa mare, Maria Ponsoda i de vegades son pare, Salvador Gregori, també l’acompanyaven i allí tots junts treballaven al negoci familiar.

salvaPH.jpg

A diferència d’ara, picaven els preus amb el teclat d’una caixa registradora un a un, i sel’s sabien, fins i tot, de memòria! I és que Pepita encara recorda el preu d’una botella de vi, que eren 8 ptes o el d’una botella de llet, que eren 12 ptes, cèntims d’euro de hui. El preu de l’envàs o casco que deien, que era tot de vidre, es contava per separat, perquè o bé es tornaven els envasos i es canviaven per altres plens o bé es tornaven els diners. Això sí que era reciclar! I, fins i tot, ara volen copiar de nou la idea!

Si comparem aquella forma de treballar amb l’actual, veurem l’avanç de la tecnologia també als comerços. Abans, per a pesar la verdura teníen bàscules Berkel d’agulla. Ara, està tot automatitzat i, amb una pantalla tàctil, triem el producte i automàticament ix el ticket amb l’enganxina amb el preu que hem d’apegar a la borsa.

Els aparells de pesar, calcular i les caixes registradores de l’època, així com totes les màquines calculadores, màquines d’escriure, telèfons i centraletes ara ja són peces de museu, si tenim la sort de veure’n alguna, i no han passat ni 50 anys! Ara, en canvi, tot es fa automàtic, amb terminals de punt de venda i lectors de codis de barres. I així, podem adonar-nos que ara els usuaris de la tecnologia no han d’estar tan preparats com ho havien d’estar abans.

Em contava Amando Valero que, quan va vindre destinat a Benidorm, l’any 1966, com a delegat programador d’Olivetti, les màquines que venia i programava tabulaven dades però també realitzaven càlculs. Estes primeres màquines eren analítiques, en concret la Mercator Olivetti, que treballava amb fitxes de cartró, on s’emmagatzemava la informació dels clients. Funcionava amb targetes de cinta magnètica i realitzava càlculs precisos i operacions complexes. Em comentava Amando com, en 1968 li va vendre una nova màquina Olivetti Audit, a Baltasar Martínez Calvo, per a fer-la servir a les seues tendes, de sabates i pell, les Boutiques Balta. Amb esta màquina es podia emmagatzemar tota la informació dels productes que tenia a la tenda i fer una classificació molt detallada. Així, sabrien en cada moment molts productes de cada classe els quedaven.

olivettiP

Si imaginem com de complicat era treballar amb estes màquines, podem deduir que tant els clients que les compraven com els tècnics que les distribuïen eren experts i sabien perfectament com utilitzar-les. Els empresaris o empleats eren els que millor sabien les necessitats que tenien i sabien explicar-les. Els tècnics havien de fer cursos a Madrid o Barcelona amb les empreses que fabricaven les màquines, per a posar-se al dia de com es programaven i també explicar-ho als clients.

Així m’ho explicava també Ramón Pérez Sanchis, natural de Callosa d’en Sarrià que va treballar a Alacant com a programador amb màquines IBM durants els anys 70, després d’haver fet un curs de programació amb RPG que impartia IBM a Alacant. Ell em contava que, al centre de càlcul d’Alacant on treballava, anomenat MECEMSA, es dedicaven a dur la comptabilitat, els contrats laborals, les nòmines i les lletres a importants empreses de la província, les quals tenien més de 1000 treballadors. Tota esta feina s’emmagatzemava en fitxes i targetes perforades. El centre de càlcul feia totes les operacions i les tornava a les empreses físicament i degudament calculades.

Mentrestant, el ritme d’avanç d’estes màquines era tan ràpid, que els protagonistes em contaven que quan tornaven d’un curs a Madrid o Barcelona per aprendre com funcionava un model de màquina ja quasi havien d’anar al curs del model següent que era més nou i ja es trobava al mercat.

I torne a insistir de nou, quan reflexione sobre la capacitat i habilitat que tenien els tècnics de l’època, tant els qui venien màquines i els primers ordinadors com aquells que contractaven els seus serveis. Prou diferent a ara, si ho comparem amb un treballador d’una tenda quan li pregunten si disposa d’un model i una talla concreta. Amb el dispositiu mòbil i una app que llig el codi de barres del producte, el venedor sap ràpidament moltes unitats queden del producte i on es troben, sense haver d’anar a comprovar-ho al magatzem. És una de les coses que estem acostumats a veure a les tendes actuals, però que jo he de reconéixer que em quede meravellada de veure. I m’alegre d’haver viscut esta evolució, d’haver estat testimoni i poder-ho comparar. En canvi, altres generacions més joves no sabran ni de què estem parlant perquè no coneixen una altra cosa.
I és que per aquella època, als anys 70, encara no coneixien el concepte d’ordinador personal. L’empresa que necessitava organitzar-se, contractava els serveis d’una altra empresa perquè realitzaren per ells totes les operacions necessàries. Tècnics i empresaris coneixien els programes i allò que volien contabilitzar i com fer-ho. Pràcticament treballaven de programadors.

Per aquella època, com a molt, es coneixia el concepte de computadora, en femení, ja que la paraula ordinador va aparéixer en el diccionari, per primera vegada, al 1972. De fet, quan pensem en computadores pensem en aquelles màquines que eren tan grans que ocupaven tota una habitació, com eren aquelles primeres.

No tan gran però ocupant part d’una paret a l’Ajuntament de Benidorm era la primera computadora, o almenys allò que més se li pareixia. D’això Miguel Soldevila Sebastián, Mikaliche, i Josep Vicent Pérez Lloret, Kubala, en saben molt perquè van treballar de valent amb la NCR 499 que tenien. Per tal de poder-la programar i treballar amb ella, van haver d’anar a Madrid per fer uns cursos que impartia la mateixa empresa NCR. Les primeres setmanes que la tenien en funcionament, ciutadans de Benidorm anaven a veure-la, com si d’una exposició es tractara, perquè tenien curiositat per veure i saber com funcionava. Ningú havia vist de prop una màquina tan gran! Fins i tot, em van ensenyar el gràfic que han guardat i encara tenen que representa les visites que van rebre. Unes 99 persones durant la primera setmana, allà per març de l’any 1976, fa just ara quaranta anys. Quasi res, l’esdeveniment.

Un dia em van ensenyar aquell primer ordinador que es troba ara al soterrani de l’Ajuntament com si fóra feralla. Allí, amagat i quasi oblidat. Quina llàstima! Encara que crec que per a Mikaliche i Kubala serà molt difícil d’oblidar, amb tots els mals de cap que els va donar haver de programar-lo amb aquell llenguatge de programació anomenat NEAT/3. Este llenguatge de codis, accedia en binari directament a les adreces de memòria de la màquina. Era propi de la màquina i no era compatible amb altres màquines. Quasi res la feina de programar-ho! Però ells també van aconseguir molta satisfacció de poder obtindre els resultats desitjats. Esta màquina formatejava documents contables i traïa llistats que s’imprimien. Disposava d’una memòria de 12Kbytes, una impressora matricial bidireccional i una gravadora de cinta magnètica, a banda d’un gestor de formularis. El preu de mercat era d’uns 3 milions de pessetes. Amb eixos diners, en aquella epoca, es podia, fins i tot, comprar un pis enfront la platja. Amb targetes perforades, unitats de cassette de cinta magnètica i la seua capacitat de càlcul va poder fer càlculs precisos de comptabilitat i emmagatzemar totes les dades dels padrons municipals o traure, per primera vegada, els rebuts de l’aigua, entre d’altres.

nrc 499P

De targetes perforades també en sabia Llorenç Vaquer Montiel, natural de Benimantell que, després de la seua estada a Nova York on s’havia preparat amb cursos d’anglés i un curs de perforista, amb 23 anys estava molt preparat. I així, el 1978 va començar a treballar al Banc Central, a l’oficina del Racó de l’Oix.

Llorenç em contava que havien de fer la liquidació diària dels comptes de tots els clients de l’oficina, client a client, i tot a mà. Cada empleat apuntava en un paper i amb bolígraf les quantitats que obtenia de les sumadores elèctriques que perfectament podien ser operacions amb centenars de números. Els càlculs de cada oficina es duien a l’oficina central, on un perforista les teclejava amb una màquina NCR perforadora, per gravar-ho a un rotllo de paper. Tots els rotllos s’enviaven a Madrid on una gran computadora, que ocupava tota una habitació, ho processava. Imagineu el ritme amb que viatjava la informació i el que tardava en arribar i ser processada. I no era més que el principi de la tecnologia dels nostres dies.

Podem imaginar com es farien tasques com l’ingrés d’un taló, el canvi de divisa o l’ús d’una màquina d’escriure Olivetti línia 98 per a escriure les operacions a les cartilles. Comparat amb l’actualitat, la rapidesa de processament i enviament ha avançat moltíssim. I tot això abans d’existir Internet, que començaria a definir-se a principis dels 80.

De fet, Ramón Pérez Sanchis també va treballar a un banc abans d’obrir a Benidorm una tenda on vendria els primers ordinadors. Ell recorda com en 1983 va ser quan començaven els programadors a anar a les empreses a vendre programari enllaunat, programes de comptabilitat i gestió comercial i també apareixien els primers ordinadors.

L’any 1988 va ser quan Ramón va obrir Computadoras del Este al carrer Russafa i recorda com els primers clients de la tenda eren els hotels locals i el petit comerç amb quatre o cinc empleats. També venia equips per als bancs, i per a establiments que anaven obrint-se. Ell recorda que venia un pack per a l’empresa amb el PC, la impressora, el programari i tot podia valdre perfectament uns dos milions de pessetes, uns 12.000 euros d’ara. Clar, amb eixos preus, només les grans empreses s’ho podien permetre.

ibm20ps2P

Recorda com l’any 1990 ja existia l’IBM PS/2 amb pantalla que ja no era verda i amb 16 tonalitats de color, quasi res! Anaven abaratint-se els preus i ara tot un equip podia valdre mig milió de pessetes, uns 3.000 euros. A partir d’eixe moment ja és fàcil imaginar l’evolució dels ordinadors perquè, amb l’abaratiment del maquinari I l’avanç en les comunicacions, ja tothom va començar a tindre els primers PC a casa, fins arribar a ara que, pràcticament cada persona té un ordinador a casa, ja que un dispositiu mòbil ara també ho és.

De fet, amb el mòbil que pràcticament tots nosaltres tenim, podem tindre ara, a banda d’un telèfon i un aparell de comunicació per xat o vídeoconferència, des d’un rellotge, una calculadora, un despertador, una llanterna, una brúixola, un reproductor i gravador de música, mesurar el pols cardíac, una càmera de fotos i de vídeo, fins una màquina d’escriure amb processador de textos, passant per un GPS o un navegador per connectar-nos a internet, a més d’una gran quantitat d’aplicacions que una d’elles podria ser, fins i tot, el Diccionari de Benidorm. I tot això ens cap en una mà. És l’avanç de la tecnologia però és també la màgia de l’evolució del treball, del saber i de la ciència.
Amb tot este recorregut, he volgut contar històries particulars però que resumeixen la vida i les tecnologies d’aquells anys en què Benidorm creixia i, a la vegada, els ciutadans treballaven amb gana per tal de dur-ho avant.

I totes estes històries i vivències, treballs i esforços, es veuen totes ara molt fàcils i molt senzilles. Perquè a Benidorm tenim turisme, tenim sol, tenim platges i usem tecnologia. Però allò que no es veu és tot l’esforç que han hagut de fer tres generacions enrere perquè estiga consolidat i funcione i perquè, a més més, Benidorm tinga eixe esperit hospitalari, servicial i multicultural.

Aprofite este moment per agrair a totes les persones que m’han ajudat a explicar esta història, perquè sense ells no podria haver-ho contat i també perquè, sense ser conscients, tots ells ja formen part de la història de Benidorm.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció i també m’ha agradat molt al fer estes entrevistes al llarg d’estos últims anys, ha estat la il·lusió amb la que les persones em contaven tot tipus de detalls i anècdotes com si d’ahir mateix es tractara. I ho feien
amb molta il·lusió perquè ningú abans s’havia interessat en conéixer justament eixes coses, com eren les tecnologies punta de l’època en la qual elles i ells vivien.

I ara, que ja ens coneixem una mica més, crec que ja sí que puc dir qui sóc. Sóc filla de Pedro Lozano, per a alguns “foraster”, que va vindre a Benidorm fa quasi cinquanta anys i es va enamorar de ma mare, RosaMari Pérez, filla del poble. També sóc neta de Pepe, forner a La Rosita, i Rosa, “La Bomba i la Tabernera”. I també puc dir que aquella família que va canviar la seua vida de sobte per treballar a un hotel és la meua, els meus iaios i els meus pares. Fa pocs anys em vaig assabentar que el primer any de la meua vida vaig viure a l’hotel. Lògicament jo no ho recorde i només he pogut veure fotografies per tal de recordar-ho. Però hi ha coses que no s’obliden i que s’hereten i et duren per sempre.

mamaiJoPH.jpg

I és per això què esta nit, des d’ací, els done les gràcies als meus iaios, Pepe i Rosa, i a mon tio Alfonso. De segur que m’escolten i que ara estan ací amb mi. I, per suposat, als meus pares, Pedro i RosaMari, que tinc ací davant, per haver pogut transmetre’m esta forma viure el turisme i les ganes de treballar així com ells ho han fet.

Hem de tindre clar, doncs, que si Bernat de Sarrià va fundar Benidorm fa 691 anys, els nostres avantpassats immediats són els que han creat el Benidorm d’ara.

I, per eixa raó, des d’esta història particular, vull reivindicar esta nit a totes les persones que, anònimament, han treballat per a Benidorm. Són tantes i tantes! Per totes i cadascuna d’elles, vaja hui este homenatge.

Gràcies i bona nit!

iaioPH.jpg

I per si algú de vosaltres no ha vist l’acte en viu, ací el teniu complet:

Anuncis
This entry was published on 22 d'Abril de 2016 at 10:30 PM. It’s filed under "bons moments", "la vida és bella", paraules, Sentiments, sentits, somni, sueño, Uncategorized, Valors, vida and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: