maisseblog

Un pregó a Aragó

Compo Calaceit X01

[Cançó: Arrels

Àlbum: Fulles EP

Música i lletra: Eixam, grup de la comarca del Matarranya]

De sobte, quan eixíem de l’hotel per començar la ruta d’aquell dia, vam escoltar per uns altaveus i ben alt la música d’una jota. No pareixia de dins l’hotel perquè el so era fort i vaig preguntar a José de La Alqueria de Ràfels, el propietari d’on estàvem hospedats, que què era això.

Havia estat com una sorpresa, de sobte, a aquell lloc tan tranquil i silenciós. Una jota que sonava agradable i alegre i ens alegrava el dia de bon matí. José em va respondre que allò era un pregó, com si nosaltres sabérem què era això o ho escoltàrem tots los dies. Però no, era el primer que escoltàvem, encara que no seria l’últim en aquelles terres de la comarca del Matarranya.

A la nit, i després d’escoltar-ne algun altre més eixe mateix dia, ens va explicar que el pregó anava precedit per una peça de música, segons la informació que anara a contar-se. Allí a Ràfels l’encarregada era l’algutzila, que justament era la mateixa xica que ens preparava l’habitació. Tot quedava a casa. Jo ja m’ho havia imaginat quan vaig escoltar la seua veu, tan tímida com agradable, mentrestant anava explicant qui havia arribat al poble eixe matí.

No era més que el xic dels somiers, els calçotets i la roba interior. Tot al vint per cent de descompte. I allí es trobava, a la plaça del poble, davant de l’església i enfront del nostre hotel, una paradeta de calcetins, gorrets, roba interior i algunes coses més.

La veritat és que quan tens la sort d’escoltar un pregó d’estes característiques, et fa recordar, inevitablement, els moments de quan eres xiquet. En concret, a mi em recordava quan passava l’esmolador amb la seua harmònica pels carrers d’aquell Benidorm de fa més de trenta anys. I també quan passava l’home dels melons amb la seua megafonia.

Vam començar el dia amb un gran somriure, perquè era tan agradable que, l’única cosa que ens havia faltat, era haver-ho gravat.

I vam continuar amb la ruta de pobles i de llocs interessants fins que vam pujar a la part més alta de Calaceit, un dels pobles més bonics d’Espanya. I no ho dic jo, ho diu el tant sabut Google, però que, una vegada més, no ens havia fallat. I tant que era bonic! Com tots els de la comarca del Matarranya. Dalt de tot, al costat de les antenes, podíem divisar gran part de la comarca i també la torre de l’església.

I també, de sobte, quan em trobava sentada a un banc allà dalt, quasi dormint-me, amb la pau que acabava de trobar en aquelles altures, vaig escoltar el so d’una altra jota. Els meus fills i jo ens vam mirar, no vam dir ni paraula i ens vam posar en marxa per traure el mòbil i començar a gravar aquell pregó que, de segur, anàvem a escoltar en uns minuts. Jo em vaig quedar al banc però Adrià va volar buscant els altaveus que teníem al costat, per agafar-ho de més a prop.

De veres que va ser tota una experiència. Espectants i emocionats ens trobàvem tots quatre escoltant de nou un pregó. Esta vegada començava en català aragonés, el que parlen a la comarca. Per a nosaltres tot un descobriment perquè és molt paregut al nostre valencià i s’entenia perfectament. El pregó informava de les activitats més importants del poble amb un llenguatge molt proper. Ens feia, fins i tot, sentir-nos del poble, d’aquell poble en el que ara estàvem com a visitants. La segona part era la traducció al castellà. Tot un descobriment que ens va emocionar enormement i que vam compartir amb amistats i familiars pel whatsapp immediatament.

Aquell descobriment em va fer pensar i encara m’ho fa. Entre d’altres coses que he aprés o he reafirmat estos dies en destaque ara dues. La primera, sobre el respecte que s’hauria de tindre per la llengua dels pobles, les tradicions més enrrelades que es troben encara en cadascún dels racons del nostre país, de les nostres comarques. Inevitablement, visitar una comarca on parlen una variant del català occidental, el de la Franja d’Aragó, fa que et trobes com a casa, és a dir, de la terreta. Mai m’ho haguera imaginat abans d’anar-hi.

La segona cosa que em ve al cap i que no vull oblidar, és com es viu a cada lloc, i que poc sabem quan no vivim a eixos llocs i estem ben lluny o molt a prop, però sense saber-ho. I m’explique. Si et trobes a una societat o una ciutat moderna, oblides totalment com viu la resta del món. No et planteges res de com viu la resta, i no parle ara d’altres països. Ara, tan sols, parle del nostre. Tenim tant que aprendre del que tenim i no valorem!

Este viatge, entre d’altres moltes coses, m’ha fet aprendre a valorar el que tenim i allò que podem trobar a un pas de casa i que també et fa vibrar i et fa sentir-te més viu que mai. Espere que els meus fills ho hagen aprés també. De fet, estic segura que així ho hauran fet.

Advertisements
This entry was published on 4 d'Abril de 2016 at 6:56 PM. It’s filed under "bons moments", "la música i els sentits", "la vida és bella", fotos, música, music, Natura, Paissatges, paraules, Sentiments, sentits, somni, sueño, Uncategorized, Valors, vida and tagged , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

One thought on “Un pregó a Aragó

  1. Retroenllaç: Un Pregó A Aragó | Maisseblog | La Franja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: