maisseblog

Bravo, Carolina!

hibiscus1Petit


[Cançó: Dream a little dream of me
Intérprets:Louis Amstrong & Ella Fitzerald]

Em sent obligada de nou a escriure sobre l’actualitat de la setmana i de nou em trobe indignada per com pensa i com actua la societat d’este país. Realment és trist, molt trist. El fet que la diputada en el Congrés, Carolina Bescansa, haja dut al seu nadó amb ella al Congrés ha ocasionat un revol que m’ha tret de polleguera. No ha estat la primera que ho ha fet en la història de la democràcia i estic segura que no serà l’última. Ja m’agradaria a mi que es posara de moda presumir de fills davant de la societat i no amagar en llocs públics que eres mare i que pots estar ben orgullosa de ser-ho i fer-ho.

Que si postureo, que si protagonisme, que si conciliació laboral, que si no totes les dones podrien fer-ho, que si tenen guarderia al Congrés. Raons mil per criticar el fet i la seua decisió que, de moment, és només seua. A més a més, estic segura que la majoria de les crítiques vénen per ser del partit que és.

I és que no he estat mai físicament a una sessió del Congrés, però puc imaginar de què tracta i com evoluciona una sessió d’aquestes. Imagine que serà com una reunió llarga en un lloc públic on hi ha molta gent. Però, per quina raó han criticat tant una mare per endur-se al seu nadó i tindre’l al braç i, fins i tot, donar-li de mamar allí mateix? Acàs és més greu això que estar jugant al Candy Crush a la tauleta i no atendre les qüestions de la reunió o simplement quedar-se dormit? O tal volta és més greu que hi haja diputats imputats i que eixos fets ni ens immuten? No serien estes últimes raons considerades com una falta de respecte i candidates a ser criticades per tota la societat?

No entraré en política perquè tampoc és la meua intenció. De fet, vull parlar des de la meua perspectiva de mare, per opinar sobre este tema, fora de la política i les ideologies. Ser mare, em permet exposar el meu punt de vista basat en la meua experiència, de la qual no disposen moltes persones que opinen sobre este tema. I això, també cal tindre-ho en compte. Cadascú pot aportar les seues opinions, però si és amb coneixement de causa, doncs s’ajustarà molt més a la realitat.

La meua opinió és que tot treball suposa una responsabilitat i, es realitza de forma efectiva, només si es pren seriosament i es fa correctament. Es farà correctament quan no es deixe de fer allò que s’ha de fer i quan no es desatenguen les funcions del propi treball. És clar que no totes les mares ni en tots els treballs ni en tots els moments podrien endur-se els seus nadons amb elles. Això és més que lògic i a cap mare normal se li ocurriria fer-ho, si no fóra realment possible.

Tenint en compte açò, no veig res de roín que qualsevol mare decidisca anar amb el seu nadó on vullga, sempre que no desatenga el seu treball i no moleste ningú. Quan em vaig enterar de la notícia que va recórrer ràpidament totes les xarxes socials, principalment amb comentaris negatius, la meua ment va viatjar directament onze anys enrere quan jo em trobava en una situació molt pareguda. I m’abelleix contar-vos-la perquè em sent tan identificada amb eixa situació, que crec que val la pena que la conegueu de primera mà.

El meu fill petit tenia apenes un mes d’edat i ens vam plantejar participar en unes sessions a l’escola de pares, que durarien uns dos mesos, que se celebraven a l’escola on estudiava el meu fill major. No eren novençans com a pares però encara no teníem l’experiència de criar dos fills alhora, que pense que també és ben important.

Jo em trobava de baixa per maternitat i la meua única faena era cuidar dels meus fills, sobretot del nadó, en eixos mesos tan estressants però tan dolços a la vegada. Les úniques opcions que m’havia plantejat eren: o assistir amb el nadó o no assistir. L’alimentava amb el meu pit i li donava de mamar cada hora o hora i mitja, ja que el temps màxim que aguantava eren dues hores. No podia deixar-lo amb ningú i tampoc volia. En eixos mesos de nadons, sóc de l’opinió com a mare, que ells necessiten de nosaltres les mares tan o més com nosaltres necessitem d’ells. I jo necessitava molt d’ell. Era feliç tenint-lo al braç. Les hores que calgueren. Estava cansada, sí, però era completament feliç tan prop d’ell. Puc imaginar, i m’encantaria saber-ho amb dades científiques, la felicitat que per a ell suposaria estar amb mi tota l’estona, prop del meu calor corporal, de la meua pell, de les meues emocions.

Per tots eixos sentiments, vaig decidir anar a les sessions de l’escola de pares i endur-me al meu fill nadó. Sabia que podria ocòrrer que els participants del curs opinaren que estava boja, i que canviar-lo prop d’allí i donar-li el pit a la mateixa sala seria un gran atreviment. A mi això no m’importava. Sempre he estat ben orgullosa de donar el pit als meus fills públicament. Evidentment, ni ho fet cridant l’atenció i davant de tots exhibint-me ni ho he fet amagant-me. Amb una actitud normal, en un lloc normal i sense cridar l’atenció. Amb sentit comú.

I la veritat és que la reacció dels pares del curs va ser molt positiva. El xiquet, la majoria del temps, es trobava al seu carro dormint i jo podia estar i participar activament al curs. La resta del temps, o el tenia al meu braç i es calmava ràpidament o ja era hora de donar-li de mamar i també estava tranquil, ell i jo. No va causar cap problema ni al curs ni a mi. I tots dos vam ser molt feliços durant tot el que va durar aquella activitat. Al finalitzar el curs, i a petició de la docent, ens vam escriure en un paper tots els membres del curs què opinàvem de la resta i ens vam guardar els resultats per conservar-ho i mirar-ho quan vullguérem. Guarde encara aquell paperet, i quan el mire, recorde aquells moments tendres quan tenia el meu fill al braç i gaudia d’ell al màxim, en públic i amb gent, però naturalment. Ara és ben diferent. Els meus fills ja són grans i és ben difícil tindrel’s al braç. Encara que, a dia de hui, i en l’adolescència, encara em demanen que els mime.

Per totes eixes emocions viscudes i per tot allò que pense, no comprenc com esta societat es comporta com es comporta i critica allò que no és criticable. No comprenc per quina raó una dona ha d’amagar-se de donar el pit en públic. No comprenc per quina raó una mare no pot anar amb el seu fill al seu treball, sempre que el tipus de treball o tipus d’activitat puntual ho permeta. No comprenc perquè algunes dones d’este país no entenen que allò que ha fet Carolina és possible i bo per a ella i el seu fill i també per a moltes dones d’este país, de forma que, amb la seua voluntat i, públicament, siguen respectades i no criticades, pel simple fet de ser dones i mares.

I li done l’enhorabona a Carolina Bescansa, a qui no conec, però que em transmet una tendresa de veure que ha sigut capaç de ser valenta i dur al seu fill allà on ella va. Això és valentia. La resta de comentaris formen part de l’enveja, la revenja i les ganes de fer soroll per despistar-nos dels problemes reals que tenim i que sí que hem de resoldre. Però estem en el camí.

Anuncis
This entry was published on 15 de gener de 2016 at 6:06 PM and is filed under Uncategorized. Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: