maisseblog

De forma urgent i desesperada

[Títol cançó: Ens en sortim
Intèrpret: Manel
Disc: Els millors professors europeus (2008)]

Hui, de bon matí, em dispose a fer la crònica d’una pel·lícula que vaig veure anit. Abans d’entrar en detalls, faré una reflexió sobre l’impacte quem’ha causat i traure’n algunes conclusions.

Com a primera conclusió, podria dir que, una vegada més, no m’agraden les reaccions de la societat en la que visc. Pareix que estiguem en un estat de letàrgia, del qual no pareixem despertar, o almenys, tal i com a mi em pareix, no voldríem despertar mai.

Una vegada més, he pogut comprovar que la societat, en general, i segons les enquestes i les reaccions a peu de carrer, no valora en absolut l’art ni la originalitat. Ni tan sols es plantegen si alguna cosa té la qualitat de ser valorada, o per contra, de ser criticada, però amb raons de pes i que ens facen pensar.

Una altra conclusió m’ha fet raonar que el fet de sentar-se a veure la televisió, cinema o qualsevol acció similar, a la societat en general, no li costa cap esforç al seu cervell. És una cosa que no puc suportar. Posar-me a veure alguna cosa davant la caixa bova i comportar-me com una bova també. Em negue. Em trau de polleguera pensar que tot el que per allí facen m’ho tinc que tragar i no necessitaré pensar en res.

No sé si sóc exagerada o estranya, però eixa és una de les bases i fets que fan que una societat no tinga possibilitats d’evolucionar i que tot allò que passa pels nostres ulls no ens importe, ni tan sols, per criticar-ho o almenys, opinar de forma crítica.

Per eixa raó, la temàtica de l’article de hui és, principalment, una crítica. M’agrada criticar, però no per criticar, sinó per no conformar-me. Sobretot per millorar. I per traure alguna cosa original de cada moment, de cada pensament, de cada instant, com a una nova excusa. Per a mi, això és viure.

Sóc tot el contrari a estar conforme a seguir una vida dirigida pels cànons de la societat. I no parle de valors, encara que té molt a veure, si considerem que els valors de cadascú comencen quan som capaços de reflexionar sobre el que volem i com actuarem. Si no ho som, si vivim dirigits sense cap opinió al respecte, sense cap crítica possible, doncs no tenim res, ni tan sols valors.

I ara, després d’esta introducció, per a mi, necessària, em dispose a explicar les raons que m’han dut a opinar sobre tot allò que ja heu llegit i tot el que vos diré ara.

No diré el nom de la pel·lícula, encara que, per probabilitats i xifres, de segur que tots vosaltres ja l’heu vista i també podeu opinar, si és que esteu disposats, clar. Per eixa raó, ho endevinareu sense que calga dir el seu nom. Així és més interessant, si cap, llegir este text, si és que en algun moment algú de vosaltres, estimats lectors, vos havíeu plantejat esta lectura com a un fet interessant, que espere que sí.

Per a començar, la pel·lícula que vaig veure anit, davant de la gran quantitat de públic que l’ha vista, tenia una gran espectació. El fet de veure una pel·lícula amb tanta espectació a mi em fa que després no siga tant com esperava, encara que tampoc esperava massa, la veritat. Però no és només que no va ser tant com esperava, sinó que la meua decepció ha estat tan terrible que això m’ha fet escriure d’una forma tan urgent i desesperada. Almenys, per fer-ho abans que oblide els detalls que voldria destacar.

Abans de continuar, m’agradaria que sabereu que no sóc experta ni en cinema ni res paregut. L’única cosa que podria estar relacionada amb el cinema és la meua aficció per la lectura i l’escriptura. I dic jo que alguna cosa té a veure, si no molta, una mica sí. Per tant, perdoneu-me si les coses que dic, per a vosaltres no tenen sentit, encara que per a mi, sí que les tenen.

Per a continuar, podria resumir les tres coses que pense que ha de tindre una bona pel·lícula: el guió, els personatges i l’ambientació. La primera i fonamental és un bon guió. És a dir, que la història tinga una progressió i que tinga una certa coherència. Coherència en una història per a mi significa que estiga ben situada en l’època en la qual el guionista vol i que així ho reflexe en tota la pel·lícula. El guió de la pel·lícula de la qual parle era inexistent. Jo, almenys, no sé si pensar que no té guió i cadascú dels actors ha fet el que li ha paregut en cada moment, que en té però els personatges no han sabut captar la idea del guionista o, com a última possibilitat, que el guió és exactament com volia el guionista però este, és tan roín, que pareix que no n’hi haja. Per a mi, també és important que la història tinga trellat, que siga creïble, almenys en l’època i lloc on es troba situada. I la història d’anit no tenia ni cap ni peus. Perfectament hi havien detalls que podien estar situats vint anys enrrere però que xocaven amb altres que eren més actuals. Com és possible que en una societat com l’actual, si és que se situava a esta època, cosa que pareix evident, els mòbils estiguen tancats a un caixó i no s’utilitze el mòbil? No ho entenc. No m’entra en el cap com, un guionista, puga no tindre en compte coses així i es quede tan tranquil. No m’ho explique.

Si en alguna ocasió, i parlant de guions, m’he plantejat escriure alguna història, sempre he tingut molt de respecte al fet de posar-me a escriure, sobretot per la dificultat que per a mi genera tindre en compte fer un guió coherent, dins de l’època triada, i mantindre la coherència. Jo, que no sóc ningú al món de la literatura, que ningú em coneix, que tinc uns quants lectors, que sou els que ara esteu llegint-me i jo, amb això, tinc suficient. No tinc més pretensions que ser feliç escrivint i fer feliç, si és possible, a qui em llig. I és possible que un guionista que es dedica a fer una pel·lícula que aspira a tindre premis i fama, de forma professional, no es preocupe gens ni mica d’eixes coses i es quede tan feliç? Ja m’agradaria que m’explicara en què s’ha basat perquè el seu argument em deixa trastocada amb la idea que jo tenia de fer un guió.

I és que la relació entre un llibre i una pel·lícula no és una cosa que jo ara m’estiga inventant. I moltes bones pel·lícules han estat resultats de molts bons llibres. No vullc ni imaginar-me com podria ser el llibre d’esta pel·lícula. Crec que no tindria ni vint pàgines. Si una de les coses que té un bon llibre són les descripcions, de la situació física i temporal, dels personatges i de la progressió dels esdeveniments, com potser que jo pense que el llibre no tindria res d’això? I precissament, quan el llibre es fa pel·lícula es perden alguns detalls. Doncs perquè la pel·lícula tampoc té cap detall. En definitiva, no és una història creïble. És increïble com passen coses que no tenen cap sentit i l’espectador, a banda de riure, no ha de pensar, clar. Perquè si pensem, no donem crèdit a la història, ja que manca totalment de cap sentit.

La segona cosa important a una pel·lícula són els personatges. Jo crec que també han de tindre una coherència i les seues accions han de tindre un trellat, a no ser que es tracte d’una història destrellatada, clar. Però no era el cas, o almenys, no era així com s’ha venut. Els personatges, per tindre coherència amb el guió, tampoc tenien cap trellat. De la xica només sabem que és una estúpida i molt seca. Això de la seua forma de ser. Però és que tampoc el físic té res a destacar, segons el meu punt de vista. Si no és que està tan esquelètica que va a la moda del què ara es duu, per desgràcia. La xica no tindria professió de no ser perquè condueix un taxi i també, en alguna de les escenes, la defineixen com a taxista. Però clar, en cap moment de la pel·lícula se la veu treballant. És de veres que en tres dies potser que puga estar de vacances. Però si seguim analitzant el guió, i li donem una mica més de canya, tampoc es veu cap escena que tinga que veure amb la vida de la xica ni abans, ni durant, ni després de la història, que siga pròpia de la vida de la xica. Quin trellat té això? Per a mi, cap. Com estaria escrit el llibre que descriuria la xica?

Esta podria ser una aproximació: Xica estúpida, frívola i seca coneix xic graciós a una festa de comiat d’una boda inexistent i es clava amb ell i l’insulta. Es barallen però acaben besant-se apasionadament. – Qui es creu eixa història? Vinga, va! Que som televidents però no imbècils, per favor! – Continue:

La xica dorm a la casa del xic amb qui s’ha barallat però només que dormen i res més. El dia després la xica se’n va sense acomiadar-se, es deixa el bolso amb tot el que duia i el xic, que no ha parlat res amb la xica, suposadament, està tan enamorat d’ella que recorre més de mil quilòmetres en bus (en bus? Qui s’ho creu això?) per anar a buscar-la perquè té clar que és la xica de la seua vida.

I no seguiré per si algú encara no l’ha vista, possibilitat molt remota, i té l’ànim de poder veure-la. Així i tot, per a mi, veure-la ha estat una cosa interessant, perquè m’ha servit per poder fer la crítica, que en un altre cas, no haguera pogut fer. I també em permet reflexionar una mica més sobre la vida en general i la nostra societat en particular.

I ara em direu, això és un guió o és una història creada a l’atzar per algú que no sap escriure? No continue amb la història perquè si algú de vosaltres no l’ha vista, pot entrar en estat de xoc al seguir escoltant el guió i no és la meua intenció.

I parlant més dels personatges, puc afirmar que, segons el meu punt de vista, cap d’ells té cap trellat. De tots podria dir alguna cosa incoherent.

El millor de la pel·lícula, per traure alguna cosa bona, per a mi és el paissatge que apareix al poble on es desenvolupa la trama principal, que no sé ni el nom perquè si el diuen no s’enten o no volen que s’entenga. El lloc és apoteòsic. Aniria sense pensar-ho si estiguera a prop. Per fer fotos, per respirar la brisa de la mar, per estar simplement admirant el paissatge, cosa que no fan els personatges en cap moment, sent com és una suposada història d’amor. Clar, això també haguera estat lògic, en una història així. Però li falta la lògica per totes les parts.

Una de les característiques que sí són més destacables de la pel·lícula són els seus tòpics. És l’única cosa que la sustenta, si és que hi ha alguna cosa que ho puga fer. El tractament dels tòpics que fa el guionista em sembla una forma descarada de criticar a una societat que pareix que avança i que és moderna, jove i independent del passat. Doncs no, s’aboca al tòpic de sempre que, a mi personalment, em va resultar molest. Sobretot, perquè la majoria d’ells jo pensava que s’havien pogut superar en una societat moderna com la nostra. Doncs pareix que no.

I finalment, el que no puc entendre i em deixa astorada del tot és el fet de què esta pel·lícula haja aconseguit els rècords de taquilla més alts de tota la història del cinema espanyol. No done crèdit. Només em ve una explicació al cap. Tan ignorants som? Tan passius i conformistes que no som capaços de jutjar el que veiem o el que ens fan veure? Com és possible que fa unes setmanes, algú em tractara d’estranya per no haver-la vist encara?

Eixes són les raons per les quals m’enfade perquè la conclusió pitjor de tota esta història és saber en quina societat vivim o tal volta en quina ens fan viure o ens fan creure que vivim.

Anuncis
This entry was published on 31 d'Agost de 2014 at 11:17 AM and is filed under "la música i els sentits", fotos, música, music, Paissatges, paraules, Sentiments, sentits, Valors, vida. Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

8 thoughts on “De forma urgent i desesperada

  1. jajaja lo he leído todo hasta el final, primero empujada a descubrir qué película era la que te había incitado a escribir el post. Luego porque me ha gustado ver los mensajes que dirigías a tus lectores. Sí, tendrás 3 o 4, pero te leemos hasta el final y se agradecen las palabras.

    Sobre la película, estaba dándole vueltas pensando en algún estreno de este verano, por eso me he despistado un poco…. hasta que has dicho lo del bolso y entonces todo lo anterior ha empezado a cobrar sentido. Tampoco diré de qué película se trata para no spoilear a nadie, pero te digo que coincido contigo en lo que dices. ¿Guión? ¿Verosimilitud? ¿Coherencia? Yo no las encontré por ninguna parte. Aunque sí he de admitir que, olvidándome del brusco y nada creíble comienzo y aceptando a la fuerza los giros de ¿guión? que tenía la película, al final me reí muchísimo y dsifruté la película bastante. Pero sí, parándome luego a hacer una crítica, tiene muuuuuuuchas lagunas y no le llega a la suela del zapato a la comedia americana más mediocre y de bajo presupuesto. Pero las risas ahí quedan y no puedo tampoco obviarlas.

    Otra cuestión es la de la taquilla y el impacto que tuvo en el público de este país. Las cifras a mí tampoco me cuadran con lo que he visto en la pantalla y por eso me dan qué pensar sobre este país y cómo somos de borreguitos.

    En fin, menos mal que nos queda el paisaje 🙂

    SAludos!!!

    Miriam

    • Muchas gracias Miriam, por haberme leído y por el comentario. Me hace súper feliz!!!!!!!! 🙂

      No sé porqué pero imaginaba que, aunque era arriesgado publicar algo así, por el tirón y lo que le ha gustado a la gente, encontraría gente que pensaría como yo. Y eso me alegra y mucho.

      Creo también que no me gustó tanto, seguramente por el tirón que ya tenía y las espectativas que se habían producido a nuestro alrededor antes de verla. Eso me hizo ser más crítica, si cabe.

      Para mí es una película más y, gracias a verla, eso me ha permitido escribir una crónica con fundamento. Me reí? Si, claro que me reí. Pero me río en muchos otros momentos de la vida mucho mejores.

      Un abrazo y gracias de nuevo!!

      PD: La verdad es que no tengo muchos lectores, pero más de tres o cuatro seguro que sí. Sobretodo porque son algunos más los de mi familia y amigos que me leen… 🙂 Lectores fieles, que aunque no son cantidad, sí que son de calidad. Y para mí son muchos y muy buenos. 😉

      • La verdad es que por la difusión que ha tenido, los que la han visto más bien “tarde” lo han hecho con demasiadas expectativas previas, y eso ha provocado las opiniones más negativas. Los comentarios de los primeros espectadores eran más positivos que los de los últimos. Yo también fui de los tardíos y había visto “Bienvenidos al Norte”, “Bienvenidos al Sur” y “Nada que declarar” (otra comedia francesa que explota tópicos nacionales), así que fui al cine con el chip de ver una peli divertida, sin pretensiones ni buscar los porqués. 😉

  2. Només començar a llegir he endevinat de quina pel·lícula parlaves. Més que parlar d’una gran pel·lícula (que no ho és) hem de parlar d’un fenòmen. L’èxit de taquilla crec que s’ha degut en primer lloc a que la gente té massa problemes i va al cinema a desconectar, i volen una cosa senzilla, entretinguda i fàcil de digerir… i el tema dels tòpics espanyols no falla. I en segon lloc al “tirón” que li ha donat la popularitat del protagonista. Aquesta pel·lícula crec que és una bona adaptació espanyola d’una comèdia francesa que va ser un gran èxit de taquilla, “Bienvenidos al Norte”. A itàlia en van fer una altra, “Bienvenidos al Sur”, que va ser un fracàs per què era una còpia de la francesa. Et recomano molt veure la francesa, si no ho has fet ja. També és una pel·lícula de tòpics, però lo bó que té és que encara que no siguis francesa la pots entendre. Els tòpics de la pel·lícula de la que parles només es poden entendre des d’una perspectiva interior.

    Com dius, els paisatges i l´entorn en general són lo millor de la pel·lícula. Jo crec que és una de les millors zones costeres d’Euskadi, i val la pena anar-hi, no com va tothom ara per trepitjar els llocs del rodatge sino per viure i respirar en aquells indrets.

    I tornant al tema de la intepretació, a destacar el pare de la noia, que per a mi borda el personatge.

    • Gràcies pel teu comentari, Santi. Intentaré veure les altres versions que dius, i així, poder comparar.

      M’encanta arribar fins este punt, perquè em sent llegida, i això per a mi, és molt.

      Sobre el tema de la crítica, és clar que el fenòmen és molt destacable, reflexe de la nostra societat. Per eixa raó en parle i m’agrada dialogar i contrastar opinions.

      Moltes gràcies també per llegir-me. Reconec que és una mica llarg, però era impossible fer-ho més curt. 😉

      Salut,

  3. Jo tampoc l’he vista però crec saber de quina parles. Vaig veure gent de la pel·lícula en una entrevista a la TV i confessaven que n’és una sàtira i no mai s’havien imaginat l’èxit que han aconseguit.
    Respecte de la taquilla, basant-nos en que l’anterior rècord el tenia Torrente…què hem d’esperar?
    Pense que el major problema de la nostra societat és que no s’utilitza el pensament crític sinó que acostumem a prendre una opinió com a veritat absoluta sense plantejar-nos res més. I pare ja d’escriure d’aquest tema encara que podria continuar fent reflexions del com i perquè ocorre tot això.

    En resum, estic d’acord amb tu al 70%, no és tan criticable el fer un sense sentit de pel·lícula, perquè no pretenien fer cap obra de qualitat, més bé una comèdia ligera i de riure fàcil. El sorprenent i a la vegada decepcionant és que tinga el rècord de visualització.

  4. Pedro Lozano on said:

    Cuando fui al cine sabia a lo iba: a reirme y a pasar un buen rato. Sabia que los guionistas de la pelicula son los mismos que los del excelente programa de humor “vaya semanita” y eso me hacia albergar buenas sensaciones. A mi me parece una pelicula que cumple con su funcion y por eso me parece una buena. Es como los coches: a mi un ferrari me parece un pesimo coche para llevar a la familia y un piloto pensara que mi monovolumen es un mal coche para conducirlo en circuito.
    Yo reivindico los programas de tv, peliculas y espectaculos varios de “encefalograma plano”. ¿porque todo lo que vemos u oimos nos tiene que aportar crecimiento personal, aprendizaje y buenos valores? Yo pido consumir alguna vez contenidos que me no me aporten nada, que no me hagan pensar, que no me sirvan para nada mas que para poner la mente en blanco y desconectar de todo. A veces lo consigo jugando al tetris y otras veces con salvames y “cosas que te quiero decir. Tambien otras veces con cosas mas utiles como fregar los cacharros.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: