maisseblog

Dijous inesperat

Dijous inesperat

De vegades, al llarg de la vida, vivim moments en els quals podem estar o no desubicats respecte el nostre entorn i la gent que ens rodeja. Però no recorde que m’haja passat anteriorment amb tanta intensitat com em va passar ahir.

Després d’una setmana curta, plena de feina, sense cap moment per parar i descansar, més que el propi de la nit, em vaig trobar de sobte amb un dijous inesperat. Cal dir que en les setmanes que estic estressada, no em relaxe ni per les nits, amb el conseqüent cansanci acumulat d’un dia cap a un altre.

I tornant al dia d’ahir, aquest va ser estrany, curt i estressant des de les sis i mitja del matí fins a les dues del migdia. Podria paréixer que un dia on tens menys hores de classe és un dia menys estressant i més lliure.

En el meu cas, el dia d’ahir, al tindre només una hora planificada durant tot el matí, és a dir, l’hora de classe d’última hora, la resta d’hores van ser totalment inesperades. Passa això quan et deixes portar per accions externes, per fets que no depenen de tu, i que no pots fer res per intentar planificar, perquè tot intent pot ser fallit, en el mateix moment que comences a intentar-ho. De fet, si és possible, la cosa pot anar complicant-se per segons.

El fet és què quan va arribar el moment de l’hora de classe, només vaig tindre cinc minuts per adonar-me que en cinc minuts l’havia de començar i, fins i tot, em va sorprendre escoltar la música d’entrada a la classe, per la seua immediatesa i rapidesa, sense haver-me situat. Això, per a mi, no és un problema. De fet sempre estic preparada per entrar a classe. Per a mi és un gaudí, poder explicar allò que m’agrada al meu alumnat, i saber que estaran espectants al que jo els diga. Sobre això, he parlat moltes vegades, i no dubteu que seguiré parlant-ne, perquè m’apasiona la meua feina, però això serà en un altre moment.

Ara seguiré amb el dia de dijous. Era ja la una i cinc i sonava la música per entrar a classe. Em tocava l’última hora d’este dijous estrany amb els meus alumnes, els de la meua tutoria. Este grup es caracteritza per ser un grup dinàmic, obert, participatiu i de moment, treballador, si parle generalitzant. Són correctes, educats, amb les formes d’actuar normals per a jóvens de la seua edat. Llevat d’això, ens duem bé i per a mi és cada dia més agradable impartir-los classe i demanar-los que treballen, perquè van responent adeqüadament al ritme que els vaig imposant.

En el cas de la classe d’ahir, jo no era conscient que per a ells era l’última hora del dia, ni tampoc de que ho era per a mi. Del que sí que em vaig adonar, només vaig entrar a classe, és que ells estaven, en general, més rebolicats que normalment. Em vaig sorprendre perquè no era normal en ells que xarraren tan seguit en alt o ho feren d’una forma diferent que abans no havia pogut descobrir. Però, al principi, no vaig pensar que poguera ser per ser l’última hora del dijous. El meu cap atabalat per tot un matí sense parar, no donava més de si que pensar amb una ment porigosa: Hauran canviat de sobte? El que havia viscut a classe fins ara havia estat un somni? I fins i tot: Com seran a partir d’ara les meues tranquil·les i rítmiques classes? Per sort, em vaig llevar ràpidament eixa idea del cap en pensar que era l’última hora de dijous i que per això, segurament, el seu comportament era tan diferent a quan faig classe a primeres hores.

Em va costar, per mi i per ells, centrar la classe i dur un ritme. De vegades quan fas classe no influeix només el nostre estat d’ànim, de l’alumnat i del professorat, sinó també influeixen altres aspectes que, encara que els tingues previstos o no, poden variar la forma i contingut del que has d’explicar. En la meua matèria és molt important tindre un ordinador per a fer les meues explicacions, ja que l’alumnat em segueix més ràpidament i no es perd, però en aquest dijous inesperat, una de les poques coses que sí que esperava era trobar l’ordinador de l’aula sense funcionament. De fet, ja estava avisada de que no funcionaria.

Això no va ser un problema inicialment i no havia de ser-ho, però tampoc va ajudar per a què l’alumnat es poguera centrar, almenys com jo volia que se centraren. Així i tot, l’objectiu que m’havia plantejat per a esta hora de classe, va estar acomplit i, llevat d’altres problemes tècnics inesperats, i que, amb l’ajuda de Murphy, en cada classe solen aparéixer, tot va ocórrer amb una certa normalitat.

Amb normalitat fins que va sonar a les dues en punt, la música per anar a casa. La jornada del matí havia acabat però les meues sorpreses inesperades encara no. De fet, ahí començaven. Per a mi era una última hora normal. Tampoc entenia l’estat en el qual s’havien comportat els meus alumnes durant tota l’hora. Despistats i una mica descontrolats. No massa, si teniu en compte que jo necessite control per a tot, i per a fer classe sobretot. D’ahí que diga que estaven descontrolats, encara que tampoc era per a tant.

Al sortir de classe, em sentia com si d’una pel·lícula es tractara, i jo, en compte de formar-ne part, estiguera enmig però com a espectadora. Com si tots anaren a un ritme i jo en duguera un altre. Com si en eixe moment estiguera vivint a un altre món que no era el meu.

I clar, la sorpresa inesperada era que, una vegada em vaig adonar, este dijous no era un dijous normal. Hui divendres és un dia festiu i per tant, el dijous era com un divendres davant d’un cap de setmana llarg. Per suposat, de sobte vaig entendre les cares i actitud de l’alumnat a última hora, les expressions del professorat que anava trobant-me pel corredor, i fins i tot, jo acabava reaccionant, una mica desubicada, desitjant bon cap de setmana a tots amb qui em creuava pel camí. Sense jo creure encara que ja havia acabat la meua jornada laboral i amb ella el treball d’esta setmana a l’institut.

I ara, una vegada situada, i analitzant el context des de fora, puc dir que de vegades vivim com actors en una pel·lícula, on no ens han explicat el guió, o potser no ens hem preparat per seguir-lo. En el meu cas, ahir em vaig trobar descol·locada, desubicada i descompassada, i a dia de hui, comprenc per què.

Finalment, m’he adonat que hi ha tantes coses que em fan alegria i satisfacció al llarg de la setmana, i tenen a veure amb el treball i el quefer diari, que l’alegria d’acabar la jornada setmanal no és per a mi tanta com puga ser per a la resta d’actors de la pel·lícula on treballe. Què estranya que sóc, no creieu? Doncs sí, però jo sóc així.

Bon cap de setmana i continueu sent feliços com jo ho sóc! 🙂

Advertisements
This entry was published on 2 de Novembre de 2013 at 8:44 AM. It’s filed under fotos, paraules, Sentiments, sentits, somni, sueño, Valors, vida and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

2 thoughts on “Dijous inesperat

  1. Good story and a happy weekend
    Buena historia
    feliz fin de semana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: