maisseblog

Conversa amb el meu iaio

Olor a jasmí

Hui fa 16 anys que te’n vas anar físicament. I ho dic així no perquè crega en res místic, sino perquè a partir d’eixe moment, sempre has estat dins de la meua ment i de la meua memòria. I hui ja puc parlar del tema i, fins i tot, escriure’n. No em va ser fàcil assumir-ho. Aquell 23 d’agost del 97, quan te’n vas anar sense acomiadar-te, et vas gitar a dormir la mig jornada i ja no t’alçares. Jo no m’ho podia creure, no ho podia acceptar. Viure per primera vegada la separació d’un familiar volgut sempre és molt dur i, per a mi, ho va ser. En el fons, la teua mirada indicava, feia mesos, que volies anarte’n, estaves cansat. I quan eres vell i estàs cansat de viure, que la natura li done la ventaja de poder anar-se’n sense patir, també és una sort. Doncs pensarem que vas tindre sort. I jo, molta més, que fores el meu iaio.

I és que són molts moments que a la meua edat recorde estant amb tu i que no vull oblidar. D’alguna forma, per això els escric, per a recordar-los per sempre. La nostra relació, avi-neta, era realment especial. Són d’eixes relacions que de vegades no necessiten paraules i que amb una sola mirada ja es resumeix tot el que es pensa i tot el que es sent.

Des de ben petita em vas dur a l’Illa, com ja he comentat en altres ocasions, en secret. Jo no sabia quasi caminar i, d’alguna forma, eixe tros de pedra m’uneix més a tu. Recorde vagament que jugàvem junts moltes vegades quan jo començava a saber llegir. La teua feina havia canviat ràdicalment als anys 60. De ser forner a La Rosita a treballar a un hotel, degut als canvis de Benidorm, on el turisme abordava part del poble i afectava directament a la vida dels seus habitants i dels seus costums. De sobte, et tocava aprendre no un idioma sinó quantitat d’ells, començant per l’anglés, el francés i seguint pel suec o l’holandés… Era necessari per a comunicar-se amb els clients i també començava a ser una nova forma de vida, al nostre Benidorm.

Recorde encara els diccionaris que tenies, alguns trilingües, que segurament havieu utilitzat, tota la familia, per tal de sobreviure al nou treball a partir dels anys 60. Jo recorde aquell diccionari molt gran, molt més gran que la meua mà, i amb moltes paraules, en diversos idiomes. El joc consistia en què tu deies una paraula i jo havia de buscar-la al diccionari i saber quin significat tenia, fóra l’idioma que fóra. I així va ser com, sense saber-ho, jugava ja amb llibres, al Benidorm de principis dels 80. Un joc que no era el típic dels xiquets però que segur que això, més tard, també m’ha ajudat en el meu estudi d’idiomes.

Però aquest no era l’únic joc que compartíem. Quan anava amb vosaltres, tu i la iaia, a La Caseta a l’estiu, on pasàvem tots tres junts alguns dies, de dia matàvem mosques i de nit jugàvem al dòmino. Intentant que no ens rossegaren els mosquits, era una dolçor olorar el perfum a jasmí cada nit. I també era tot un luxe cada matí despertar-me sense pressa, amb l’olor a civada del teu esmorzar, que mai vaig provar, però que tants bons records em fan ara vindre a la memòria.

M’encantava quan anava a ta casa, a la Colónia Alfredo Corral, i després de pujar 4 pisos d’escales ben empinades, trobàvem la recompensa de poder escoltar la música que posaves al teu “tocadiscos”. La veu del teu Nat King Cole, del qual cantava jo també les lletres, perquè em flipava llegir-les a la contraportada del disc, no parava de sonar. I quan no cantàvem, ballàvem. Perquè vas ser tu també qui em va ensenyar a ballar. A ballar apegats, ben apretadets. Ara no s’estila, però d’això estic ben orgullosa. En les festes dels pobles, m’animaves a ballar amb tu i puc dir que era tot un goig.

I podria seguir relatant-te moments i podríem seguir gaudint, perquè són instants que retornen a la meua memòria cada vegada amb més força. Eixe any que te’n vas anar, ho vas fer sabent que jo havia acabat la carrera i en pocs anys formaria una familia. A qui no vas conéixer va ser els meus fills, que de segura estic que si els conegueres, estaries ben orgullós, sobretot perquè, igual que jo tinc alguna cosa de tu, ells també duen dins d’ells algun gen heredat de tu. I això em fa goig, molt de goig.

Fins una altra estona, en la qual, qui sap, com diu la cançó de Nat King Cole, seguirem parlant dels moments que vam passar junts i, en la meua memòria, a dia de hui, encara els passem.

Advertisements
This entry was published on 23 d'Agost de 2013 at 8:38 AM. It’s filed under "bons moments", "la música i els sentits", "la vida és bella", "més fort", aixecar-se, fotos, Natura, Paissatges, paraules, Sentiments, sentits, Valors, vida and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

2 thoughts on “Conversa amb el meu iaio

  1. Pere Lozano on said:

    El iaio si que coneix, als xiquets i al meu Sergi tambe. Va estar al memorable estiu de 2004 amb nosaltres. De d’aquell dia fa 16 anys he parlat moltes voltes en ell i esta molt content. Han segut nomes somnis, pero jo estic segur que era ell de veres. Esta alegre, content i socarro com era ell abans d’aborrirse de tot.
    Es el millor article que has escrit, enborabona.

  2. Gràcies, Pere. 🙂
    Estic segura que sempre estarà molt a prop de nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: