maisseblog

El Cajigal de Quintana

ElCajigalQuintanaCompo

Casualitats de Google i l’atzar del moment em van fer triar aquesta casa rural per a la nostra estada a Cantàbria. Casualitats o causalitats farien que la sentírem com a nostra durant aquells 6 dies.

L’arribada al Cajigal no va ser massa tranquil·la. Una tronada ens va donar la benvinguda només vam arribar. Fins i tot, no sabíem ni quina casa era, amb tanta pluja, trons i llamps. Al telèfon, Inma, ens donava les indicacions d’on es trobava la casa. El poble de Quintana de los Prados no és gaire gran i El Cajigal presideix la seua entrada. No era fàcil perdre’s però amb tanta aigua era el més probable que passara. Una vegada descobert el lloc, l’observàvem des de dins del cotxe. Després de trucar per telèfon a Inma, ens havia aconsellat que no sortírem fins que no parara aquella tempesta tan gran i així ho vam fer. Podíem observar sense pressa tots i cadascun dels detalls disposats al seu jardí plens d’aigua i banyant-se, com purificant-se de nou. Però com estàvem molt impacients, teníem ganes de sortir després d’un viatge tan llarg i, amb alguna gota al cap i els peus arremullats, finalment vam anar sortint amb maletes i amb ganes de dir: ja sóm ací!

Tots a la casa insistien en què aquella tormenta no era normal allí. No sé si ho era o no, però dels 6 dies que vam estar-hi, totes les arribades al Cajigal vam trobar un fenòmen meteorològic diferent, si no era tempesta, era boira i si no, granís.

D’alguna forma, tal i com ens van explicar, este era el tribut que s’ha que pagar al Nord per tal de gaudir d’uns camps tan verds i frondosos i d’un aire tan fresc que ens convidava a conduir amb finestres obertes per tal de respirar aquell ambient tan pur. Un aire que es quedaria a dins nostre per sempre i del que vam gaudir tot el que vam poder.

A l’endemà, seria un goig observar eixos racons i detalls del jardí plens de gotes, les fulles de les plantes, les cireres del cirerer, les taules i cadires sota els arbres que convidaven a seure i no menejar-se d’allí durant tot el dia. No era el nostre propòsit, no fer res en tot el dia. Tot al contrari. Teníem unes rutes planificades per a cada dia i així ho faríem. Fins i tot, les vaques ens animàvem a quedar-nos amb la tranquilitat que les caracteritza però també les vam poder observar als camins recorreguts a totes les nostres rutes i, d’alguna forma, també ens feien companyia. Pareixia que per elles no passava el temps, sempre o menjant o descansant.

Cada esmorzar a aquella casa era un goig per a tots els nostres sentits. La decoració tan ben acurada, on no faltava cap detall ni color, on finestres, taules, parets i fins i tot la cuina, era un quadre de detalls i de llum, flors i color. Decoració rural, autèntica. Fins i tot, ens transmetia dolçor per a passar el dia amb il·lusió i ganes de descobrir nous camins, noves rutes, nous castells i noves històries medievals en visitar aquells pobles que vam recòrrer per aquelles Merindats.

Les converses amb Inma eren d’allò més agradables i instructives i on el temps passava encara que pareixia no passar. Els segons es feien minuts i el temps pareixia aturar-se i ens atrapava. Tampoc teníem pressa. Després de passar tot un curs amb classes, explicacions, presses, horaris, planificacions, semblava estrany escoltar i escoltar i, de tant en tant, parlar i que passara el temps sense pressa i sense agobis i sense haver de mirar el rellotge. Quin goig poder-ho fer a un lloc tan bonic i amb aquella companyia!

CuinaInma

La sorpresa no va ser només el lloc, la casa o la part física. Més sorpresa ens va donar la part humana de la casa. La seua companyia era única. De fet, mai ho oblidarem. Era tot un luxe trobar tanta cultura i tanta saviesa tan lluny de casa i d’una forma tan casual o causal, segons volguem mirar-ho.

Vull fer una especial dedicatòria, ja per acabar amb esta entrada, a la cuina d’Inma, eixe lloc d’on sortien uns menjars tan bons i tan ben el·laborats. Però, a la vegada, eixe lloc era el compartit per contar confidències, per fer treballs manuals, escoltar una cançó o consultar una pàgina web. Varietat d’accions amb un únic lloc de trobada. Una prova més que els espais i les parets també senten i els sentiments es queden en l’aire i per sempre al nostre record.

Anuncis
This entry was published on 6 d'Agost de 2013 at 8:30 PM. It’s filed under "bons moments", "la música i els sentits", "la vida és bella", flor, flors, flower, fotos, música, music, Natura, Paissatges, Sentiments, sentits, Valors, vida and tagged . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: