maisseblog

Emocions i canvis d’etapa

Emocions i canvis d'etapa

Fa ja dotze anys des d’aquell dia que Adrià estava a punt de sortir de la panxa. Seria el nostre primer fill, tan desitjat i tan guapet. El meu primer embaràs va ser especial, com segurament la majoria dels primers embarassos. Tot era nou, la il·lusió era tan gran que escrivia cada setmana o, de vegades menys temps, cada moviment i progrés que feia Adrià dins la panxa. Explicava com ho sentia, com ho sentíem. Encara conserve la llibreta on està tot apuntat. El dia que va nàixer, només al veure-li la cara i tindre’l damunt de mi, ja en tenia prou, ja no em feia mal res ni recordava totes aquelles hores de part. En aquell mateix instant, vaig comprendre eixa grandiosa sensació de ser mare, tan intensa, tan reconfortant i tan emocionant.

Dotze anys més tard, eixa mateixa emoció encara m’embarga i em sobrepassa. I no puc més que seguir plorant d’alegria i emoció, al veure com creix tan ràpidament. Com a mare, mai et creus que els teus fills es facen grans i cresquen. Però en el moment en el qual arriben a la teua altura i els pots mirar directament als ulls, és quan sents que alguna cosa està canviant.

Ara, Adrià, ha acabat una important etapa de la seua vida per començar-ne una altra. Ha acabat l’escola i el curs vinent anirà a l’institut. Tot això, implica més canvis, no només en la seua vida d’estudiant, sinó en la seua vida com a persona. Canvis ràpids i sense tindre massa temps per adaptar-nos, sobretot per part de nosaltres, els pares. Tinc la sensació d’anar en una montanya russa que va tan ràpid que no la puc parar i en la que hem muntat amb viatge d’anada i a alta velocitat.

Hui Adrià ha sortit de viatge fora de casa, per primera vegada sense nosaltres, per fer el viatge de fi de curs de l’escola. Nosaltres estem acostumats a viatjar sempre junts. Per tant, ell està acostumat a viatjar. No obstant, no està acostumat a fer-ho només amb amics. No crec que li coste adaptar-se, és més, s’ho passarà tan bé que no s’agobiarà en absolut. Nosaltres, en canvi, pensarem en ell a cada moment. I el seu germà, Josep, també ho farà, perquè sempre han estat junts i els costa separar-se. Este matí Josep li ha preguntat a Adrià: Moltes besades et pegue normalment durant una setmana? És que vaig a fer-te-les totes juntes per a que no et falten al viatge. Este matí, els dos germans, s’han acomiadat abraçant-se, com no podia ser d’una altra manera.

La preparació de l’equipatge també va ser emocionant, sobretot per a mi, este cap de setmana. Crec que he tardat més temps en pensar el que posaria, com ho organitzaria i com li ho explicaria, que mai ho he fet en tots els viatges junts que he fet a la meua vida. Sé que tot el que li he explicat potser no puga posar-ho en pràctica perquè segurament ho oblidarà o no es fixarà. Però eixa atenció una mica despistada amb la que ahir Adrià m’escoltava i em feia cas, era realment fascinant. Li vaig explicar unes quantes vegades com duia organitzades les maletes, que ell mateix m’havia ajudat a preparar. Quina roba havia de posar-se en cada moment, de dia, de vesprada i de nit, si feia calor o si feia fred. Què hauria de fer només arribara a l’habitació, què hauria de traure i quines coses no. I finalment, vam fer un simulacre. On jo li preguntava segons el moment del dia perquè em diguera què havia de fer, d’on agafaria la roba i què faria amb la que es llevaria. Sé que pot paréixer una mica exagerat tota aquesta preparació, sobretot perquè ell recordarà el que recorde i em farà cas del que vullga. Però no per eixe motiu, jo havia de deixar d’intentar-ho. Els seus ulls d’il·lusió quan li explicava eren impressionants i quan este matí m’he acomiadat i li he dit que ho passara molt bé, el seu Gràcies, mamà ha estat el millor regal del dia, de la setmana i segurament, d’este mes. Faça o no faça el que li he explicat, estic ben segura que se’n va amb la il·lusió de fer cadascuna de les coses que li he recomanat.

Com sempre, i en cada final de curs, en estes dates aplega el moment de les emocions, de noves il·lusions, d’alegries, de malenconies i de celebracions. Però enguany, com a mare, l’emoció és encara més gran i sent que aquesta em recorre cada cèl·lula del meu cos d’una forma intensa, lenta però segura. I és que estic convençuda que aquesta, és una etapa més de maduració com a mare i de maduració com a persona.

I ara, per concloure, vos vull dir la conclusió a la que hui he arribat. Pense que hem d’actuar com som, hem de fer el que pensem i només així podrem obtindre els fruits quan els nostres fills siguen grans. De les emocions vivim i amb aquestes hem de saber caminar per este camí emocionant, que és la vida.

Bona setmana, amics!

Anuncis
This entry was published on 17 de Juny de 2013 at 8:13 PM. It’s filed under "bons moments", "la música i els sentits", "la vida és bella", música, music, paraules, Sentiments, sentits, somni, sueño, Valors, vida and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

5 thoughts on “Emocions i canvis d’etapa

  1. Que sort tenen els teus fils de tindre una mare com tu i estar acompanyats durant tota sa vida,creixent i creixent .Un abraç.

  2. Moltes gràcies, Feli!
    Una abraç per a tu també! 🙂

  3. Leo tu texto, que es precioso, hoy que acaba de llegar de Barcelona, donde mi hijo mayor, Pascual ha estado todo un año…..
    Casi no caben en el cochevtodos los libros que traía.
    Como pasa el tiempo.
    Una fuerte abrazo a todos.

  4. Retroenllaç: Més il·lusions amb més canvis d’etapa | maisseblog

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: