maisseblog

Quan les parets senten…

No parlaré d’arquitectura, ni de llegendes, ni de drames personals, encara que també podria, parlar-ne. No obstant, sí que parlaré d’una història molt personal que a la meua ciutat està afectant a milers i milers de ciutadans, uns més jovens, i d’altres més grans.

Recordar els moments de la infància, per a alguns queda molt lluny de la memòria. Apenes pots recordar els fets, i quasi no recordes moments concrets. A més a més, costa molt recordar com era el dia a dia quan eres petit.

Quan passem a l’adolescència tot és realment diferent. Els moments viscuts en esta època de les nostres vides són realment importants i es queden gravats a la memòria per sempre més. Es graven les paraules, les imatges, es queden memoritzats visualment els llocs, els espais, les situacions. Tot es queda emmagatzemat al fons de la nostra memòria, i som capaços de tornar al punt exacte quan tenim la sort de poder reviure-ho, exactament, al mateix espai.

I per quina raó parle hui d’edificis i sentiments? Per quina raó eixes dues coses amb l’adolescència tenen la seua transcendència hui, per a mi i per a molts? En uns instants ho sabreu.

Contant la meua història podria estar descrivint la història de qualsevol adolescent d’aquella època a qualsevol punt de la nostra geografia en aquells temps. I d’això fa ja més de 25 anys…

El pas de l’escola a l’institut, per a tots, significa el començament d’una nova etapa. A l’escola tens un cercle xicotet d’amics, que s’amplia en gran mesura quan arribes a l’institut. Passem de ser xiquets a ser adolescents. En eixe nou espai, ja ningú ens tracta com a xiquets, perquè estem començant una important etapa de les nostres vides, en la qual, a banda d’enriquir-nos amb milions de coneixements, també experimentarem experiències noves i interessants que només podrem viure a eixe ambient.

Independentment del progrés acadèmic, el cúmul d’experiències viscudes a l’institut ens marquen i ens marcaran per a la resta de les nostres vides. Normalment, els primers amors, les primeres il·lusions, les primeres fantasies es viuen a este espai.

És una etapa en la qual ja hem de començar a prendre les nostres pròpies decisions les quals ens afectaran individualment la resta de la nostra vida, encara que, mentrestant ho vivim, no ho pensem.

Quan jo vaig anar a l’institut, a l’únic i primer institut públic que hi havia a Benidorm a l’any 1986, tot canviava al meu cos. Tenia 14 anys i molta por a saber què em depararia aquell nou espai, amb professors nous i nous corredors, amb amistats noves i nous espais molt més grans. Fins i tot, teníem una font, un pàrquing per als cotxes, unes graderies i unes grans pistes esportives. També hi havia zones verdes rodejades per bancs que tenien, fins i tot, ombres on poder estar fresquets. Zones per a avorrir, i per estar en diferents moments i estats d’ànim, cada lloc per al seu instant. Era l’IES Pere Maria Orts i Bosch, amb pocs anys de vida, prou novet, el qual quasi estàvem estrenant.

Els meus anys a l’institut van ser, per a mi, diferents. L’etapa de l’adolescència marca tant en una vida que, fins i tot, 26 anys després, quan mire les seues parets, des de fora, totes velles i destrossades, el seu pati abandonat, la font derruïda i els pilars, on jo també feia graffitis, tots destruïts per no acabar de fer-los nous, tinc ganes de plorar. Quan els mire des d’enfront, encara hui sent com si tornara als 14 anys de nou.

En eixe instant, torne a reviure aquella conversa tant relevant amb aquella amiga meua i aquell instant en què vaig prendre decisions que em canviarien la vida per sempre, aquelles classes amb els meus professors preferits, on els meus companys s’amagaven en eixos armaris que tenien les classes, on ara ja no hi ha res. Per no haver, no hi ha ni armari, ni paret, ni espai per poder impartir una classe més. Eixes escales il·luminades pel sol de Benidorm que els vidres deixava passar cada dia, eixes escales que he pujat i baixat sent alumna primer, i sent professora, 23 anys després. Els mateixos records, les mateixes converses guardades en la memòria. El mateix ambient d’estudi però ara buit i sense vida. Quina pena que sent!! És com si hagueren liquidat tots els sentiments de milers i milers d’estudiants i professors, que durant anys i anys han compartit eixe espai.

Ara, 26 anys més tard, tinc la sort de ser professora de l’institut en el qual vaig aprendre a ser adulta, en el qual jo també he sigut alumna, companya i amiga. I ara que em trobe a l’altra part, de professora, quasi res ha canviat. Sent com si fóra ahir. Només una cosa canvia i és una cosa ben greu. Mentrestant faig cada dia la meua feina, i mire enfront, em trobe de cara amb l’edifici i els espais que tants sentiments han guardat i segueixen guardant, però ara totalment abandonats i destruïts. I amb totes les meues forces vos demane que em contesteu: parlem d’un edifici, un ser innanimat, però els edificis també guarden sentiments, no creeu?

Si sou víctimes d’este atrac de sentiments, si heu crescut o sentit al Pere Maria, vos anime a compartir-ho i descriure els vostres moments… quan més siguem, més aconseguirem… I també vos anime a assistir a la manifestació el proper dimecres dia 20 de març a les 18:00h de la vesprada a la Plaça de l’Ajuntament de Benidorm.

Si algú encara no coneix la història i el perquè ací la teniu:

Anuncis
This entry was published on 7 de Març de 2013 at 8:19 PM. It’s filed under fotos, música, music, paraules, Sentiments, sentits, Valors, vida and tagged , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

12 thoughts on “Quan les parets senten…

  1. Me has despertado los sentimientos de mi infancia!!. ¿Cuantos centros públicos estan abandonados y destinados a la destrucción? Los que hemos pasado por esa fase, de crecer en un centro y volver a él después de unos años, nos identificamos mucho con tus palabras reivindicativas y te apoyamos. Un IES no son cuatro paredes, es el lugar de educación y formación de miles de personas que salen a la sociedad con fuerza para recorrer una vida completa y ellos tambien ven como destruyen su centro cuando vuelven sus hijos a él: ¿Cómo se sentiran estos padres que también han sido alumnos?, ¿serán capaces de defender la continuación de esa cultura y educación y no dejar morir el lugar que los formó? Siempre hay muchas preguntas que nos hagan reflexionar sobre la situación que tenemos actualmente, pero serán capaces de movilizar y hacer que aquello que añoran pueda continuar..? Un saludo, sigue escribiendo .

  2. Muchas gracias Alicia! Yo soy antigua alumna, actual profesora y futura madre de alumnos de este centro, y es muy duro ver lo que está pasando. Un beso!

  3. Pau Rodrigo on said:

    Quin descobriment més magnífic el teu blog, m’han encantat les teues imatges i les teues paraules, la teua emoció i la teua sinceritat… Què curiós conviure tant prop i sentir-se tant llunyans. Acrobàcies del dia a dia per no veure mai la llum…
    Salut i un bes, Pau

  4. Gràcies, Pau! 🙂 Una abraçada!

  5. José Ángel on said:

    M’han agradat molt les teues paraules escrites amb tant afecte i amb tant sentiment. Jo reconec eixos sentiments i eixa sensació de pèrdua perquè també he sigut alumne i professor d’este institut. Senc una mica de vergonya de saber que els principis que vam aprendre ahir, en este mateix institut, no siguen respectats pels adults d’avui que, al cap i a la fí, eren els xiquets i xiquetes de la nostra infantesa.

  6. Moltes gràcies, José Ángel! Tens molt raó. Una abraçada.

  7. Sempre s’ha dit que les parets senten. Si les del Peremaria pogueren parlar … farien seues les teues paraules.

  8. Moltes gràcies, Gaspar! 🙂

  9. Mentre llegia tot el que has escrit, he recordat vivències en el meu IES a La Vila i he recordat la meua adolescència. Ara és l’IES nº3. El van tirar tot, estava molt vellet. Com jo, molts antics estudiants vam sentir molt el no poder tornar a veure mai més la imatge del nostre centre, però al tornar-lo a alçar, on no sent el mateix, ha tornat a nàixer i ens sentim satisfets quan veiem un centre nou. I des de fa pocs anys en més raó perquè els nostres fills estudien en ell. Espere que l’IES Pere Mª s’acabe prompte i puguem sentir tots la mateixa satisfacció tan desitjada.

  10. Moltes gràcies, Damiana!

  11. Gràcies, germanet! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: