maisseblog

Els retalls en directe…

Quina decepció, quina llàstima, quina impotència, quina depressió…

No m’imaginava a mi mateix este curs amb estes sensacions en les primeres setmanes de classe i amb tota la il·lusió que he anat cultivant durant tot l’estiu i una vegada ha arribat el setembre, encara tenia.

És fàcil sentir parlar de les retallades. Qualsevol persona que coneix l’actualitat i el dia a dia, podria fer una crònica del que han estat enguany les retallades a l’educació a tot el país.

Tots, o quasi tots, resumirien retallades amb el fet de retall de sou al professorat, centrant-se en una de les nombroses conseqüències. Encara que això ens afecta, i a cadascú i en cada cas, afectarà en una mesura diferent, eixe és el detall pot ser menys important i menys greu de tot el gran problema que suposen les retallades a l’educació.

Però sabeu qui són els afectats reals de les retallades? Tots ho sabeu però no vos atreviu a dir-ho… per suposat que és l’alumnat, els nostres fills, el nostre públic. En definitiva, el nostre futur.

I què penseu que ha fet la nostra Conselleria este curs? Doncs estalviar diners a costa de què als centres educatius, professorat i alumnat haja de sofrir canvis, inestabilitat, desil·lusions i moltes decepcions més. En el cas del nostre institut, tenim barracons per no estar acabada la remodelació de l’antic edifici ,i ara mateix, es troba tot parat.

Les vacants necessàries als centres està clar quines són, ara al setembre, i també estava clar abans, al juliol. De sobte, no és possible que una vacant a un centre aparega del no res, de la nit al matí. El fet és que han fet aparéixer les places al setembre, i no al juliol, per a què, en les dates en què ens trobem, encara estiguen sense cobrir. Clar, així ja s’han estalviat un mes de feina de molts interins i molts milers d’euros a les seues butxaques.

Però a costa de què estalvien eixos diners? Doncs intentaré resumir-vos ràpidament quina és la visió dins d’un centre, des del quefer diari i la perspectiva dels actors secundaris d’aquest teatre, que han de resoldre cada dia els problemes en directe i trobar alguna solució, si és que hi ha alguna solució possible.

S’estalvien molts diners a costa de professors que hui estan ací i demà estan allà. Menegen fitxes com si foren les peces d’un tauler d’escacs i, clar, les fitxes es deixen portar, per l’interés que tenen en estar més a prop de casa. Això és ben normal i natural. Per una altra banda, es produeix una gran inestabilitat als centres a costa de l’alumnat, que dia rere dia espera tindre un professor i quan ja en té un, al dia següent li’l canvien i ara ja no en té. I així, amunt i avall, fins la propera funció…

A costa de sesgar il·lusions, a costa de trencar tot l’esforç d’un centre, dels departaments, de grups de persones que aposten pel treball ben fet, i que amb estes condicions es fa impossible.

No vos pareix trist i frustrant que el professorat d’un centre tinga les ganes, la il·lusió, la planificació i l’expectativa necessàries per fer un bon treball, i de sobte, les polítiques de canvi, d’adjudicació i d’elecció de destins del professorat canvien i es decidisquen des de dalt, de forma quasi aleatòria, sense cap rigor ni serietat?

Vivint en directe la situació, puc afirmar que sí que és ben trist i frustrant i realment això ens fa perdre la il·lusió, les ganes i l’aposta per un treball ben fet i de futur.

I el pitjor de tot és que les víctimes seguiran sent l’alumnat, ja que en cap sentit s’està pensant amb ells. Desgraciadament, ens adonem que a les administracions educatives l’única cosa que els importa són les xifres, de matrícules, de beques, de professorat, d’alumnat, de fracàs escolar…, xifres, xifres i més xifres. Xifres que ballen al so de la cançó que marquen els polítics amb la seua batuta, seguint eixe ridícul ritme tan de moda últimament.

Amb açò, m’atrevisc a dir, que estem indignats, que fer bé el treball no és fàcil, que cal molta voluntat i sacrifici, per tal de fer les coses el millor que sabem. A més a més, van introduint obstacles deliberadament per davant del nostre camí, sense importar-los, en absolut, la situació de l’alumnat. Si seguim així, tot açò es desmunta, i més prompte del que pensem.

Per això, abans que es desmunte, haurem de cridar, no callar, opinar, i protestar per les inapropiades mesures, per la injusta situació a la que estem arribant i que voldríem poder aturar.

Així i tot, que passeu una bona setmana, amics!

Advertisements
This entry was published on 23 de Setembre de 2012 at 11:25 PM. It’s filed under fotos, Sentiments, Valors, vida and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: