maisseblog

Mare, els lladres van a la presó?

No sóc ni pedagoga ni psicòloga, ni res d’això, però sóc mare. I crec que l’edat compresa entre els 7 anys fins als 12, és una edat molt important per a l’establiment de les bases del pensament de tota persona. I ho dic per l’interrogatori que este matí, el meu fill Josep, de 7 anys, m’ha fet.

Adrià es trobava muntant un lego, activitat que el deixa sense reaccionar durant tota l’estona i no fa cas a ningú, ni al seu propi germà. Josep intentava preguntar-li coses i ell no li contestava. Adrià estava queixant-se de Josep per les seues preguntes i no entenia per què li preguntava ara eixes coses. Adrià, quan es troba centrat en alguna activitat de muntatge, s’oblida de parlar, d’escoltar i de traure suc als temes que li preocupen als altres. Altres vegades, sí que ens expremeix a tots per qualsevol tema que siga del seu interés. Hui, eixe rol l’ha adoptat Josep.

Jo, que estava escoltant de lluny, les preguntes de Josep, li he dit que vinguera a contar-me-les a mi, abans que començara la baralla.

Josep, ràpidament ha vingut, amb el lego del lladre muntat a la seua moto de fugir a la mà i disposat a contar-me el que li preocupava en eixe moment. Jo, que em trobava planxant, he posat tots els meus sentits per tal d’escoltar-lo. Quan planxe, puc sentir, pensar i planejar d’una forma més profunda. És una activitat que no m’agrada perquè, amb la calor que fa, és molt pessada, però em permet pensar durant una estona llarga, i donar-li forma a moltes de les entrades que podeu llegir al meu bloc. Així, sense pressa, calmadament, com a mi m’agrada. Però a la vegada, amb eixe nerviosisme de voler acabar de planxar per anar a escriure tot el que tinc al cap.

Però, seguim amb el moment en el qual Josep ha vingut disposat a contar-me tot el que jo li preguntara, com sempre fa:

-Josep, conta’m quina cosa intentaves dir-li a Adrià – li he preguntat, per veure què li preocupava, perquè, de veres, que pareixia preocupat.

-Tu creus que si un lladre roba a una dona rica amb moltes joies, el clavaran a la presó, mesos o anys? – m’ha preguntat amb el lego a la mà, i amb la necessitat de saber la resposta.

-Per què et preocupa això? – li he replicat jo, sense saber exactament quina resposta donar-li.

-És que estic jugant a lladres i policíes i necessite saber-ho. Perquè si el lladre roba un banc, això és més greu que robar a una persona rica, veritat? – seguia Josep amb el seu raonament-interrogatori.

-Clar que sí, és més greu. – Li he dit jo, sense tindre-ho massa clar. Mentrestant, el meu cap, de sobte, ha anat a pensar amb la gent que roba, és a dir, s’endú coses que no són seues, i no passa realment res. No cal dir en quines persones estava jo pensant, perquè de segur que sabeu amb qui pense i amb qui penseu vosaltres, però no trobava com dir-li que això realment passa, al meu fill de 7 anys. Crec que realment sí que ho he pensat, però no en silenci, i sense dir noms, ell ha reconegut de qui parlava. I m’ha preguntat de nou: –I això per què passa?

Eixos són els moments en els quals els que som pares, reconeixem com a moments crítics, per no saber quina ha de ser la millor resposta que en eixe moment pots donar. No saps si serà correcte el que contestaràs, si serà el més convenient, si adoptaràs una postura que condicionarà el teu fill. L’única cosa que sí que és real d’eixos moments és que el teu fill es troba davant de tu, esperant una resposta, que per a ell, serà la millor resposta, la resposta que realment val, la que per a ell tindrà el valor més alt, molt més que la resposta de qualsevol altre que no siga la dels seus pares. Eixe moment, et recorda la responsabilitat de ser pares, et recorda la importància que té tot el que els deiem, pensem i com actuem. Perquè per a ells, això serà el que valga, estiga bé o no, el que nosaltres fem.

I, com estava contant-vos, després d’esta profunda reflexió, li he hagut de contestar a Josep amb un no ho sé trist, un no ho sé resignat, un no ho sé real, perquè realment ningú ho sap.

L’altre dia, a taula, amb la familia, algú va ressaltar la importància que tenen les xarxes socials a les nostres vides actuals, pel fet de conéixer la realitat en tot moment, la realitat de la corrupció, dels robatoris que coneixem, amb noms i cognoms públis, però davant dels que ningú fa res. Ens trobàvem diferenciant, la societat actual oberta i amb informació, de la societat de fa uns 50 anys, reprimida i sense cap informació, on també existia la corrupció però ningú la coneixia. I és de veres, les xarxes socials són molt importants. Ho sabem tot, estem informats de tot al minut i al segon. Però, ara em pregunte jo, i més gent de la que estava en taula, de què serveix saber tant, si no podem fer res per evitar-ho, ni tampoc per castigar als qui han robat i estan robant?

I justament eixa era la pregunta que m’acabava de fer Josep, la pregunta que no he sabut contestar amb més detall que un no ho sé i a la que ell, després de pensar una estona, m’ha replicat:

-Crec que entenc el que passa. Els xiquets que són xicotets i pensen que volen ser lladres, pensen en ser polítics, ja que segur que així no els passarà res i no aniran a la presó.– m’ha explicat Josep tot segur del que estava dient, i amb una crítica aplastant.

A banda de quedar-me prou bocabadada, com podeu imaginar, el fet de què un xiquet de 7 anys pense així, m’ha fet reflexionar. I m’ha fet pensar unes preguntes que voldria fer-vos, encara que sé exactament la resposta i molts no vullguen ni acceptar-ho:

Que ha hagut i hi ha polítics i més personalitats que han robat i roben és de domini públic, o sinó, qui és el valent que s’atreveix a dir que no? I si és així, per què ningú fa res?

Doncs, Josep, ha acabat també la seua reflexió parlant d’eixe tema i ha dit:
-Jo pense que, quan tots ens cansem, els tirarem i els clavarem a la presó.

Jo, que no tenia respostes, només tenia un fum d’idees que volia plasmar a esta entrada.

Vull aclarir que, a ma casa, que és la dels meus fills, no seguim cap ideologia política ni religiosa ni tampoc intentem inculcar-los les nostres idees ni cap idea diferent. Simplement preferim que siguen ells qui adopten, quan siguen grans, les seues postures i els seus pensaments, davant de la realitat, que cada vegada més, és més fàcil accedir a ella. No parlem de política perquè no ens agrada, però sí que parlem de l’actualitat, parlem de la crisi, parlem del seu futur, perquè siguen conscients que la vida no és fàcil i hauran de lluitar. Però després d’escoltar el que he escoltat hui de la boca de Josep, sé fermament que de segur que ho sabran fer, seran valents i seran capaços de lluitar pel seu futur. I això em fa sentir molt, molt feliç. I m’era necessari compartir-ho amb vosaltres.

Que passeu un bon dijous, amics, i perdoneu per la llargària de l’entrada de hui, però he aprés que les coses importants no s’han d’acurtar ni es poden resumir.

Anuncis
This entry was published on 23 d'Agost de 2012 at 12:25 PM. It’s filed under "la música i els sentits", Bokeh, fotos, música, paraules, Sentiments, Valors, vida and tagged , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

One thought on “Mare, els lladres van a la presó?

  1. Sempre han de ser els xiquets els qui diguen la veritat mentre els grans fem poca cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: