maisseblog

La nostra llengua: dels forasters i dels del poble

 

Al meu poble, pocs són del poble. La majoria són forasters. És curiós, però perfectament pot ser foraster un jove que ha nascut al poble però de pares immigrants, encara que estos porten més de 40 anys al poble, o encara que hàgen arribat de molt petits al poble i els seus avis foren d’ací. O, fins i tot, veïns que van vindre des del poble del costat, de molt petits, també es consideren forasters. En eixa situació, sempre seran forasters, i mai podran fer res per remeiar-ho. Encara que potser algun dia, com segueix passant, algú del poble els dispense, i diga que, encara que són forasters, tots els del poble els consideren com del poble. Així és, i realment sona com una benedicció, com un permís de per vida, però és totalment cert i així és com passa al meu poble.

Sempre m’he prés a broma i m’ha fet molta gràcia sentir la resposta d’algú considerat del poble quan opina sobre un tercer. Abans de d’exposar les qualitats de la persona, o els seus estudis que té, el primer que es fa és: la valoració de si és o no una persona del poble. A més a més, sona com una punyada a la panxa, justament quan es diu: No és del poble, és foraster! Fins i tot, sembla un despreci. Quan sentim eixa expressió, podríem pensar que estem parlant d’algú que acaba de vindre d’una altra província o país a treballar al poble, a qui no coneix ningú i, fins i tot, que parla una altra llengua. Així i tot, pense que no hauria de sometre’s a eixa valoració. Però no és així, segurament s’està parlant d’algú que es considera del poble, perquè parla la llengua del poble, apren a viure les seues tradicions i, fins i tot, defensa el poble allà on va. Sincerament, mai ho he pogut comprendre i mai ho comprendré. Però el meu poble és així, i té eixe defecte, i per això segueix sent un poble.

Així i tot, al meu poble, cada vegada hi ha menys gent que és del poble i són més els forasters que l’habiten. La meua opinió és que un poble el formen tots els que treballen per a ell, els que el senten com a seu, els que el viuen dia a dia i els que el defensen allà on van. Per això, jo em considere del meu poble i els meus xiquets també.

Per una altra banda, parlant de llengua, m’agradaria parlar d’aquells, que sent del poble, no parlen la llengua del poble. O que, potser per tradició, si ve algú important, canvien de llengua i es passen al castellà, encara que parlen més còmodament el valencià, però clar, és que el castellà és més internacional… i un poble amb tant de turisme, ha d’obrir-se al món… Jo personalment no compartisc eixe pensament i si he de parlar en valencià ho faré allà on siga i m’entenguen.

La meua història amb la llengua va ser diferent. Jo considere com la meua llengua, la llengua amb la que parle, la llengua amb la que sent, la llengua amb la que escric i la que utilitze amb als meus fills. Realment el meu cas és estrany. Jo no parlava aquesta llengua quan era una xiqueta, per les circumstàncies. Mon pare era foraster i tampoc la sabia utilitzar com a la seua llengua en aquell moment. Però la meua mare i els meus iaios sí que la parlaven i la parlava molta gent del poble que es relacionava amb la meua familia. Era una llengua familiar, jo l’entenia a la perfecció, encara que no l’utilitzava perquè no era la llengua vehicular de ma casa. Potser mon pare tinguera por a que si ens parlava en valencià no puguérem aprendre el castellà. Ara, tots sabem que això de no aprendre el castellà, en la nostra societat és impossible, i més en un poble com el meu, tan internacional. Ara, mon pare, és el primer que sap i té clar que un xiquet no deixa d’aprendre castellà per parlar en valencià, perquè ho ha viscut de prop amb els seus nets. De fet, ara són els seus nets, els que li parlen en la nostra llengua, li ensenyen a escriure-la i ell també la parla amb ells, i per cert, ho fa molt bé.

Seguint amb la meua història particular amb la llengua, seguiré per l’institut, i tal i com he dit altres vegades, al 2n de BUP em vaig passar a la línia en valencià, però seguia parlant a casa el castellà i el valencià seguia sense ser la meua llengua vehicular.

Quan ja era adolescent i estava començant la universitat, un xicon foraster, segons la definició de foraster que tenim al meu poble, em va animar a canviar de llengua vehicular i passar-me al valencià. Ell era la meua parella, i va aconseguir el seu objectiu d’una forma molt senzilla: a partir d’eixe moment, després d’haver utilitzat el castellà per a comunicar-nos, parlaríem sempre el valencià. I jo, com que m’agraden les aventures, vaig seguir acceptar la proposta. Fins i tot, amb tots els que la parlaven i amb la meua familia, vaig canviar de llengua. Vos puc dir que ha estat una de les millors propostes que he seguit a la meua vida. Ara que, eixe xicon foraster, és qui m’acompanya en la vida i, a més a més, és el pare dels meus xiquets, ell i jo, moltes vegades contem esta anècdota amb alegria però sobretot amb molta il·lusió, perquè a banda de ser la nostra història, és la demostració del que realment és una llengua. Coneixem i vivim el que significa parlar en la nostra llengua a casa, al carrer, al treball, amb els amics. És a dir, parlar, pensar, riure, cantar i escriure en la nostra llengua.

Al principi, canviar de llengua vehicular és molt complicat, perquè clar, tot et fa vergonya, tot ho fas malament, i si no penses que t’has de tirar a la piscina i perdre la vergonya, mai ho aconseguiràs. Jo vaig ser valenta i em vaig tirar a la piscina, però ho tornaria a fer i no em penedisc en absolut. És més, la meua vida haguera estat diferent si no haguera triat esta opció, estic convençuda.

M’he animat a escriure aquesta entrada quan he llegit que, probablement, el govern valencià estos dies suprimisca les línies en valencià a les escoles, per tal de defendre el plurilingüisme. Ells no saben ni coneixen el que és una llengua, el que comporta parlar-la, el fet de què enriqueix a tothom que la utilitza i el que suposa per a les gents, forasteres o no, d’un poble. Com podeu imaginar, els meus xiquets estudien en la línia en valencià i tant ells com nosaltres estem molt orgullosos de fer-ho, i espere que ho puguen fer per molts anys més.

Per això,  volia contar la meua particular història amb la llengua. M’agradaria aprofitar aquesta entrada per tal que fora una reivindicació a la nostra llengua, i que tots aquells que vulgueu em comenteu i em conteu la vostra experiència. Potser puguem demostrar que en som molts i que ells no estan jugant amb xifres, estan jugant amb les persones i amb la història de les seues vides.

Gràcies per les vostres visites i comentaris, amics!

Advertisements
This entry was published on 3 d'Agost de 2012 at 12:02 PM. It’s filed under "la música i els sentits", fotos, música, Paissatges, paraules, Sentiments, somni, Valors, vida and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

13 thoughts on “La nostra llengua: dels forasters i dels del poble

  1. En este text parles de dues coses, per un costat la identificació al poble on es viu i, per l’altra, la llengua com senyal d’identitat. De fet hi ha una contradicció en la gent que no se sent de Benidorm però participa en actes típicament benidormins com són les festes. Pel que fa a la llengua: el valencià patix un procés de substitució a favor del castellà, el decret de plurilinguisme n’és una prova més. La dreta és espanyola i com a tal vol que Espanya siga “una, grande i libre”. El cas de Benidorm, de sentir-se o no sentir-se del poble, és un fenomen que algú l’hauria d’estudiar perquè els primers que van renunciar a ser del poble van ser els mateixs benidrmins i benidrmines en molts aspectes de la societat. El nostre passat econòmic no ha estat brillant fins que arriba el turisme i és a partir d’ahí, la pela és la pela, que comença la subtitució en tot, etc.

  2. Si el teu poble és Benidorm, no crec que el valencià siga un senyal d’identitat local. Més bé al contrari. Jo que sempre he intentat viure en valencià en Benidorm he notat més hostil·litat que altra cosa. Llevat de la banda (no sé com serà hui), o l’Alficòs, o la Taula, parlar valencià a Benidorm no és normal. De fet si parles valencià és probable que et pregunten d’on ets, perqué de moment t’identifiquen com foraster. Açò ho he notat més des de que per motius de treball he viscut en pobles on si que és normal parlar valencià fora d’una penya de festes. Quan he viscut en Castalla o en Banyeres he estat molt més còmode, perqué no tenia la càrrega del valencià. I no diguem en la Vila, on encara que el valencià siga minoritari, continúa sent normal, i fins i tot de prestigi. Recorde els temps de l’institut, quan fer servir el valencià en l’aula era una guerra, tant per a professors heroics, (com Benjamin, el meu professor de llatí), com per als alumnes que participàvem en valencià, que teniem l’ostracisme garantit. En quant a llevar la línia per a fomentar el plurilingüisme, és com allò de augmentar el número de alumnes per aula per a fomentar la socialització: una burla.

    • Vicent, gràcies també per la teua aportació.
      I clar que el meu poble és Benidorm i estic ben orgullosa de ser-ho i de parlar en valencià i per això ho clame. Compartisc completament la teua reflexió i pense que això s’hauria de canviar, encara que nosaltres no siguem capaços de fer-ho, potser els nostres fills algun dia ho puguen fer.
      Una abraçada, Vicent!

  3. Una molt bona reflexió…. i els que els valencians som deixats per a les nostres coses i la Generalitat no ha fet res per donar-li prestigi a allò que ens fa diferents, més bé al contrari, crear odi cap a un suposat enemic i què, curiosament parla la mateixa llengua amb diferents modalitats lingüístiques, com passa a totes les llengues del món.
    És curiòs, però als pobles no massa grans, encara conservem la naturalitat de la llengua i ens sentim bé, molt bé, inclús podem diferenciar les antonacions dels pobles veïns, mentre a València, a la capital ens sentim forasters. L’altre dia sense anar més lluny vaig trucar a un amic que treballa a “LA FE” i la xica que em va atendre, a través de telèfon sentia les seues paraules que le deia al meu amic:
    Ramon, te llama un señor desde Catalunya,………
    La ignorància és tan gran que estem abocats al fracàs si no aconseguim que les nostres autoritats potèncien allò que mai hagués deixar de ser anormal en un País anormal i en una gent que, acaba sentin-se inferior, solament per parlar diferent.
    La riquesa, evidentment no són els diners, sinó la tolerància i el respecte cap a tot i totes les cultures amb una gran casa comuna que és diu “El món”.
    …. I és què, jo sóc, com molts, dels qui ens sentim orgullosos del que ens han deixa’t els nostres pares, i la llengua, la nostra llengua, és l’expressió viva d’una cultura, que, malgrat tot ha sobreviscut.
    Bon estiu, xiqueta i gràcies per tan bona reflexió.

  4. Potser fóra interessant que algun dis ens sorprengueres amb una reflexió sobre altres possibles contradiccions entre el Benidorm cosmopolita i el Benidorm de les tradicions.

  5. No puc parlar de Benidorm, ja que no el conec tant com per a saber de la seua idiosincràsia, però sí del meu poble, El Campello, on es viu una situació pareguda amb “els del poble”, i en aquest cas, “els castellans”. També és veritat que el poble ha crescut molt en els últims anys, i que actualment són més els de fora que els que són de famílies d’El Campello de tota la vida, i això es nota. Jo recorde que el meu iaio, campeller, fill de campellers, i net de campellers, tenia serioses dificultats per a parlar en castellà, ja que la seua llengua era el valencià. Hui en dia, tot el poble parla castellà perfectament, i cada vegada costa més trobar famiílies que tinguen el valencià com a llengua vehicular. El que hem de tindre clar és que som nosaltres els que hem de lluitar per la nostra llengua, i procurar que es mantinga viva, a casa, al carrer, i per descomptat a les escoles.

    Enhorabona pel teu article. M’ha agradat molt la teua reflexió.

  6. Gràcies, Elena!
    M’ha agradat molt també que compartisques la teua història per ací 😉

  7. Pere Lozano on said:

    Jo soc defensor del valencià a la meua escola i al meu entorn, de fet encara que fins ara he donat la música en castellà, sempre he utilitzat el valencià per als festivals de nadalenques. Ara em toca defensar en aquests anys que venen la conveniencia de donar la música en valencià i no en anglés.
    Jo, com la meua germana he viscut el valencià a casa des de ben menut, he anat a la linia en valencià i parle valencià en tot el mon que puc… pero em resulta fer el camvi de castellà a valencià amb ma mare i la meua germana com ha fet ella. Encara que em considere bilingüe al meu cap encara soc castellano parlant: el DOGV el llig en castellà i el meu blog l’escric en castellà.
    No estic massa d’acord en mesclar politica i llengua: els mexicans parlen castellà i no per això han d’anexionar-se a Espanya… Jo pense que una cosa es que parlem una variant territorial del català anomenada valencià i una altra formar part d’allò que es diuen “païssos catalans”.
    Al final tots acabarem parlant angles: pel mati anirem al water, eixirem a fer footing, ens farem un sanvitx, agafarem el bus o el cotxe i el deixarem al parking. A la faena farem un brainstorming, revisarem els e-mails, esmorçarem a un burguer un poc de fast food, anirem a vore el nostre equip de basket sponsoritzat per una marca de tablets, anirem a un meeting polític, vorem a la tele un talk show, un talk show, un spot i un gag… i per la nit ens gitarem al llit no sense abans haber fet peeting amb la nostra parella, perque haurem deixat de ser singles pensarem que tenim molt de stress…

  8. A mi tampoc m’agrada parlar de política, i menys amb la familia, per això no seguiré parlant sobre eixe tema.
    M’ha fet molta gràcia l’últim paràgraf, que encara que no m’agradaria que la nostra llengua es convertira en un valencienglish, m’has fet riure.
    Però tinc un dubte, no conec la paraula peeting. Em sona interessant…

  9. Pere Lozano on said:

    La paraula peeting significa tindre relacions sexuals sense penetracio: petons, caricies… El que nosaltres anomenem com a preliminars.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: