maisseblog

Reflexions de mare

Sóc mare de dos fills preciosos. Adrià, d’11 anys i Josep, de 7. Ells són preciosos per fora i per dins. Com que ja són majorets, normalment la gent amb la qual tractes et pregunten: Tens dos fills? I quin temps tenen? I quan done per resposta els anys que tenen, el to de veu varia i baixa la il·lusió i responen: Ah… ja els tens criats… No sé si ho diuen perquè al ser tan grans ja no els fa tanta il·lusió preguntar per ells o perquè els que ara estan criant xiquets de bolquers pensen que com són grans, realment estan criats.

Les que sou mares i heu passat eixa etapa de nens de bolquers, com ara jo, sabreu que no és més important ni millor l’etapa de bolquers que qualsevol altra, simplement és diferent. I, puc dir-vos, que a eixes edats no estan criats, és més, pense que mai s’acaben de criar. A partir d’ara comença l’etapa més difícil, més complicada, i a la vegada, més emocionant.

Sóc de les que pense que cada etapa de la vida dels xiquets té la seua emoció i encant. Quan caminen, perquè ja poden anar on volen; quan parlen, perquè ja poden contar el que els passa; quan no duen bolquer, perquè ja són més independents. I perquè no dir que: quan van a escola, perquè pots ajudar-los a fer els deures; quan creixen i experimenten canvis al seu cos, perquè els poden compartir amb tu i els pots orientar, i quan ja no viuen amb tu, perquè quan et visiten, tindran més alegria de veure’t. I així, seguiríem fins a fer-nos vells…

El que intente dir és senzillament que cap etapa és més important que una altra i que el que hem de fer és gaudir-les totes, cadascuna al seu temps, i amb la intensitat que requereix. He pensat en este tema de sobte, perquè al llibre que estic llegint em trobe al capítol La balança de la felicitat i a l’apartat titulat Les 8 regles per a pares de fills afortunats. No direu que no sembla interessant l’apartat? sobretot per als pares i mares recents, que es preocupen per tot i cadascun dels problemes i plors dels seus bebés.

Doncs m’he emocionat enormement en llegir-lo este mateix matí. Ja tenia ganes de compartir ràpidament amb vosaltres l’alegria que m’ha suposat llegir el que posava i saber i entendre la veritat de tot, la senzilla realitat que pocs veuen, però que jo he pogut comprovar en primera persona amb els meus fills.

I la primera pregunta en resposta a eixes regles que planteja el llibre és: Creus que es pot mimar massa a un bebé? Després de llegir la resposta que dóna l’autora, comprenc amb molta alegria per què són els meus fills com són i per què actuen com actuen. La veritat és que sempre ho he sospitat però, ara més que mai, m’he adonat de l’explicació.

A l’apartat, l’autora afirma que quan més afecte dónes a un fill, més independent i segur serà quan siga gran. I de sobte, em venen al cap totes eixes nits en vela, sense poder dormir de tiró, hora rere hora, durant 6 anys seguits, primer amb un i després amb l’altre. Els meus xiquets han dormit amb mi una nit sí i altra també, durant molts anys, però estic ben orgullosa de dir-ho. Els meus fills s’adormien al meu braç després de donar-los el pit i com jo no tenia res més emocionant a fer que abraçar-los, que per a mi era el millor moment del món, doncs els tenia al braç i ens adormíem junts. Quan per la nit ploraven, els duia al meu llit i dormíem tots.

L’autora també afirma que els nens de bolquers ploren com a senyal d’atenció i que si no reben eixa atenció, es frustren i tenen una versió insegura del món que els rodeja. I em ve al cap també la imatge de mi fa 11 anys quan vaig intentar llegir-me, per tres vegades, un llibre que estava de moda. El títol, Duérmete niño. Per als que no sabeu la temàtica del llibre i, resumint, us diré que el que intentava transmetre aquell llibre a les mares i pares era que s’havia de deixar plorant al nen un dia una mica, un altre dia més, i així fins que, cronòmetre en mà, encara que no ho poguérem suportar, aguantàrem i aconseguiríem finalment que no plorara més i ens deixara tranquils.

No us pareix espantós el que intentava inculcar este llibre? A mi m’ho semblava en eixe moment que el llegia i ara m’ho sembla molt més. No vaig poder ni amb eixe llibre ni amb les idees que intentava transmetre. Jo ho intentava perquè, clar, era molt dur no dormir i haver d’anar a treballar amb ulleres i amb molta son i cansanci. Però no vaig ser capaç, i gràcies que no vaig poder… Quin espant!!

Ara sé que, tal i com vaig actuar com a mare, és com havia d’actuar per tal que els meus xiquets foren hui el que són, actuen com actuen i siguen tan bonics com són. I ara parle de bonics per dins, perquè realment ho són. Pot quedar malament que jo, que sóc la seua mare, ho diga, però és que és veritat.

Per això, dirigit a totes les mares i pares que teniu nens de bolquers o esteu a punt de tindrel’s, vull recordar la meua experiència. Si us diuen: No l’agafes al braç, que s’acostumarà!, I a què penseu que evitem exactament que s’acostume…? Evitar a tindre amor dels seus pares? A viure els moments més preciosos de la seua vida amb amor i alegria? Doncs clar que vull que s’acostume, pensava jo, que de segur que quan siga més gran, ja no voldrà estar damunt de mi… i realment, així és. He de reconéixer que amb l’edat que tenen, encara tenim el nostre moment diari, que cumplim religiosament, de què estiguen damunt nostre i prenguen eixe amor que dia a dia necessitem tots. Eixe abraç de mares/pares a fills/es.

Ara hui, dedique aquesta entrada a tots els que sou mares o pares i també als que dins de poc, com el meu germà, ho serà. Els dic que no tinguen por a res, que el que han de fer és gaudir al màxim perquè és un moment de les nostres vides inoblidable i irrepetible. I feu-me cas, gaudiu al màxim! I espere que em conteu les vostres experiències igual que jo estic fent-ho ara amb vosaltres.

Advertisements
This entry was published on 10 de Juliol de 2012 at 6:14 PM. It’s filed under "bons moments", fotos, paraules, Sentiments, sentits, Valors, vida and tagged , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

3 thoughts on “Reflexions de mare

  1. Totalment d´acord M. José amb tot el que expliques! Plenament identificada amb cada línea, només baixaria les edats uns anyets i prou. Besaetes.

  2. Retroenllaç: Hui sóc mare… però no em sent més que ahir | maisseblog

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: