maisseblog

Parlar en públic… la meua experiència

Qui anava a dir-me a mi fa 25 anys que un quart de segle més tard estaria escrivint al meu bloc sobre el tema de parlar en públic.

En l’últim llibre que estic llegint, hi ha un apartat sobre el tema de parlar en públic, on l’autora afirma que la majoria de la gent té pànic a parlar en públic. Hi explica que això és lògic, perquè la nostra ment pensa que, mentrestant parlem, pensem que de segur que hi ha algú al que no li agrada la nostra aparició o simplement ens critica perquè no ho fem bé, i pensant això sentim por i això ens fa fer-nos enrere.

Hui he volgut parlar de la meua trajectòria en eixe aspecte al llarg de la meua vida, i he de començar per la meua època d’adolescent per tal que us situeu i em comprengueu.

Quan vaig anar a l’institut era una xica més bé tímida. No tenia problemes en relacionar-me amb la resta de gent però ja apuntava maneres a tindre molt clar amb qui volia estar. Podria ser que, tan prompte, la meua ment ja sabia diferenciar les meues persones tòniques i tòxiques, sense posar nom als conceptes però sí al fet en si?

Recorde que del primer any d’institut al segon va canviar molt el tipus de companys que hi havia a la meua classe. El primer de BUP va ser molt agradable i va ser una experiència prou diferent. Érem més lliures, ja estàvem a l’institut, teniem un altre ambient, anàvem coneixent a altres jóvens amb diferent manera de ser. El recorde com un bon any i amb amistats sanes i gratificants.

El segon any d’institut vaig passar a la línia d’ensenyament en valencià, per qüestions d’horaris, cosa de la qual no em penedixc, sinó tot el contrari. Però en eixe grup, el tipus d’alumnat era molt diferent al del primer any. Era un alumnat més seleccionat, un alumnat més diferent, i amb menys coses en comú amb mi. A classe no abundaven les ganes per l’estudi ni la concentració en el treball, més bé abundaven les ganes de festa i de ser més guais. Això a mi no em va afectar acadèmicament, el que sí que va passar és que vaig haver de seleccionar les amistats. Als patis em relacionava amb altra gent que no era la de la meua classe. Sempre buscava amistats amb les que em sentia millor, gent amb una ment més profunda, un cap més ple de coses i d’idees. Sempre havia pensat que era jo, per la meua forma de ser que no quadrava amb aquella gent de classe. Els companys de classe no era el tipus de gent amb qui podia compartir moments, era gent massa superficial, d’alguna forma jo ja buscava la tonicitat en les persones, i el millor de tot és que, en este mateix instant i no abans, escrivint sobre açò, m’he adonat d’este detall, després de 25 anys.

Ara, amb el pas dels anys, me’n adone que el problema radicava en què jo era massa diferent a ells. Simplement, a eixa edat, ja em trobava seleccionant amb qui volia i m’agradava estar i amb qui em trobava millor. Potser la resta ho vegera com un fracàs o simplement pensara que era una xica rara. Ara sé que no és així, amb el pas dels anys, t’adones de qui és qui i de tot el que fa que una persona siga valorada segons en quins àmbits, tinga l’edat que tinga.

Així i tot, el meu pas per l’institut va ser molt bo acadèmicament, vaig acabar el COU amb resultats excel·lents i amb una gran satisfacció d’haver fet un bon treball, encara que la gent que m’havia rodejat a classe no haguera estat tònica per a mi. Puc pensar doncs, que si en eixes condicions havia anat tot bé, què haguera passat en unes altres condicions millors? Mai ho sabrem, però torne a dir que no estic per a res penendida d’haver caigut en eixe grup. Potser em trobava ja aprenent d’una forma molt ràpida i massa de sobte, com és la vida, com són les persones i la falsedat en la qual vivim.

Afortunadament, quan vaig arribar a la universitat les coses van ocòrrer ben diferents. Tota la gent amb la que em vaig trobar a la facultat era gent molt oberta, sense perjudicis, no es preocupaven de valorar classes socials ni formes de ser. Tots compartíem el mateix objectiu, estudiar una carrera i ser feliços. Ho vam aconseguir. Vam ser molt feliços. Van ser uns anys realment gratificants, ja que són, amb els anys de l’adolescència, els anys més importants per a fer-se persona i fer-se adult.

Però com que el títol és parlar en públic i ja estareu dient-vos perquè no he dit res d’això, us explicaré què té a veure parlar en públic amb la universitat. Vaig anar diàriament a la universitat durant 7 anys amb bus. Pertanyíem a una associació d’estudiants universitaris que organitzàvem els viatges des de Benidorm al Campus de Sant Vicent a la universitat. Jo mai havia estat una adolescent que parlara en públic, ja he dit que era més bé tímida, però es va presentar eixe any l’oportunitat de ser coordinadora del bus per tal d’informar els altres companys dels viatges, demanar els carnets, passar llista, en definitiva, coordinar les anades i vingudes en bus que féiem a Alacant tots els dies.

Eixe fet no és que m’atraguera en absolut, és més, mai havia parlat en públic abans. Però no sé quina força del meu interior va fer atrevir-me a agafar eixa responsabilitat. Puc dir que fins a hui, mai m’he fet enrere per haver d’assumir responsabilitats, és més, moltes vegades m’he llançat a assumir-les amb una força extranya que no sé d’on em podia sortir. Això no vol dir que no tinguera por, por en tenia molta, però clar, la dissimulava molt bé.

Al principi, haver de parlar als companys del bus era una tortura però, per contrarestar, jo m’imaginava que era com fer teatre. Estava fent un paper que no era jo, actuava sent una altra persona, més bé per obligació. És com no saber nadar i llançar-te a la piscina, si mai et tires no t’ensenyaràs a nadar.

Teniu en compte que els companys que venien amb mi al bus venien d’altres poblacions, i no ens coneixíem. Per a mi, era una situació prou compromesa, però en cap moment vaig pensar que no ho podria fer. Simplement em vaig adaptar a eixe fet i us puc dir que sí que em va ajudar en eixe moment i m’ha ajudat fins ara. De fet, no haguera pensat que mai em dedicaria a impartir classe, ja que explicar lliçons és realment parlar en públic cada dia, però al llarg del temps, i durant cada any, és un públic que finalment coneixes.

Crec que el fet de ser coordinadora i tindre l’obligació de parlar davant de gent que no coneixia i probablement eren més majors que jo, ja que eren els primers anys de carrera per a mi, va fer que mai més tinguera por de parlar en públic. Moltes han estat les ocasions en què ho he fet fins a este moment, com ja he dit, de fet, ho faig cada dia a les meues classes. Però això no vol dir que no tindre por signifique que no m’haja de posar nerviosa. Puc dir-vos que sí que em pose nerviosa per parlar en públic, i molt, però ja no tinc por. Perquè els nervis són diferents a la por. Els nervis per a mi signifiquen que el que fas és important, i són més una conseqüència de la responsabilitat que de la manca de confiança.

Ara, quan algun company em comenta que té por de parlar en públic, el que li dic és que alguna vegada haurà de començar a fer-ho, perquè si no, mai no ho podrà fer. És el més important que he aprés de la meua experiència de parlar en públic. A més a més, quan estàs segur del que parlaràs, no has de tindre por a fer-ho.

Al llarg d’estos anys, com a professora, he tingut moltes oportunitats i, també obligacions, de parlar en públic, i no només amb l’alumnat. Puc dir-vos que mai m’he fet enrere, és més, eixa força que als 18 anys m’obligava a llaçar-me a fer-ho, segueix tirant de mi en moments realment importants i és una força que jo no puc controlar, però quina gràcia de força, no creieu? Gràcies que la tinc…

Ja situant-nos en l’època actual, estos darrers anys he hagut que parlar en públic moltes vegades per raons de les meues responsabilitats, i vos puc dir que sempre he intentat gaudir del moment i que mai no he pensat que no ho faria, més bé al contrari, he pensat: “Ho he de fer”, sense saber per què. Ara sé que eixa obligació que eixia del meu interior era un gran favor que el meu cos estava fent-me.

Per acabar, anime a tots als que els fa por parlar en públic a què si tenen l’oportunitat i coses a dir, que no ho deixen de fer. Si no ho fan, perdran un gran nombre d’experiències gratificants i l’oportunitat de començar a fer-ho sense por.

Bon cap de setmana, amics!

Anuncis
This entry was published on 30 de Juny de 2012 at 12:30 PM. It’s filed under "bons moments", "la vida és bella", fotos, paraules, Valors, vida and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

4 thoughts on “Parlar en públic… la meua experiència

  1. Parlar en públic és tot un repte!
    Us recomano el vídeo-reportatge del taller Parlar en públic, el trobareu a: http://coachingpersonal.cat/2011/04/16/parlar-en-public-video/

  2. Gràcies, Sophia! M’encanta el títol del teu bloc!

  3. La teua experiència és alliçonadora. Gràcies per exposar-la.

  4. Moltes gràcies, Pasqual! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: