maisseblog

Sense veu … no sense paraules

Estar sense veu no significa no tindre paraules. Hui he pogut experimentar el que significa no poder articular paraula, i vos puc dir que, inicialment, no és gens agradable. És una sensació com si tinguera multitud de frases, paraules i lletres dins de la meua boca i volgueren sortir, però no pogueren, totes atropellades esperant a ser disparades.

Després d’una estona, quan ho prens amb resignació i acceptes que no has de parlar, les paraules desapareixen, són engolides i guardades, i a més a més, quan passe un moment, ja no tindran cap sentit. És, en eixe just instant, quan la ment passa a classificar i triar les paraules que són totalment necessàries, el que no hi ha més remei que comunicar, el resum del que voldries dir, sense floritures, sense adornaments, un missatge directe, clar i, sobretot, curt.

He pogut descobrir comportaments inesperats, en els meus receptors de hui o, almenys, comportaments que mai no haguera imaginat. El receptor, qui escolta, també canvia d’actitud pel fet que l’emissor no puga parlar. He pogut experimentar la sensació de ser escoltada hui més atentament que mai, pel fet de no poder parlar. M’he passat al llenguatge escrit, i a escriure amb lletres el que necessitava comunicar, bé en un paper, bé en una pissarra, i els meus receptors esperaven estranys, com si ells tingueren dificultats també a la seua oïda igual que jo a la meua veu. Llegien els meus missatges amb una acurada mirada, triplicant l’atenció que normalment posen en el que els dic o explique.

La primera reacció dels receptors ha estat el riure, nerviós davant la preocupació, però amb emoció, com acceptant una situació nova i a la vegada, sorprenent. El sentiment d’esperar què diria, d’esperar la sorpresa, d’esperar més temps del normal en sentir el que vol expressar el transmissor, fa que eixos moments siguen molt més interessants i emocionants. La mirada cobra el sentit més ampli de l’expressió i amb ella es transmeten milions de paraules enviades per l’aire.

Vos puc dir que no poder parlar no resta la necessitat d’expressar-se, al contrari, la multiplica. I apareix una gran necessitat d’expressar, però de comunicar el que és realment necessari, el realment important. Podem fer un símil: Imagineu que teniu una limitació de 20 paraules per dir una frase a algú a qui fa temps que no veieu. Què hi faríeu? Quines paraules triaríeu? Segurament elegiríeu el més important que voldríeu dir, no pensarieu en parlar del temps que fa hui o d’altres coses sense importància.

Com que aquesta situació és nova per a mi, intentaré gravar al cap tot el que em semble interessant d’aquesta experiència i vos ho contaré. A més a més, em servirà per tal de traure totes eixes paraules agrupades i guardades i disminuir eixa repressió, ja que no tinc veu però sí que tinc paraules.

Advertisements
This entry was published on 4 de Juny de 2012 at 6:10 PM and is filed under Bokeh, flors, fotos, Macro, música, Natura, Sentiments. Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post.

2 thoughts on “Sense veu … no sense paraules

  1. Això és el que ens caldria fer moltes vegades què, en determinades circumstàncies, parlem en calent: quedar-nos muts. Quan aquestes circumstàncies fan que se t’acumulin les paraules, el fet de no deixar-les sortir fa el que tu dius, esborrar les paraules innecessàries. Després d’una estona, amb les paraules justes i les idees ordenades, aleshores és el moment de dir el que cal dir.

  2. És cert, Santi. Hauríem d’obligar-nos a fer-ho de tant en tant.
    Gràcies pel comentari! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: